Quan estudiava a la facultat, ara no sé si a la classe de xinès o a la de lingüística, una professora ens va explicar que hi havia diferències entre els cervells dels parlants d’idiomes alfabètics i els parlants d’idiomes pictogràfics en la mesura que els segons funcionen a través de conceptes i això fa es percebi el món diferent. Ja em perdonareu que no hi aprofundeixi, no recordo gaire res més sobre l’explicació. Entenc que no deu ser el mateix que el món se t’expliqui a través de lletres que en necessiten d’altres per voler significar res, que no pas a través de caràcters o pictogrames, que per si sols representen conceptes. Penses i entens diferent el món, les paraules agafen circuits diferents dins els camins de les neurones fins a la llengua.
M’hi va fer pensar una frase que vaig llegir la setmana passada: «Igual que passa amb el “paisatge”, no ets tu qui té el català, és el català que et té a tu.» L’escrivia Anna Punsoda en un article titulat “Heretaràs la llengua” a Núvol. Perquè l’idioma és identitat. L’idioma és allò que t’estructura el pensament i, de retruc, una mica també el que et fa el caràcter. Penseu en els valencians que parlen valencià i els que parlen castellà. No és una qüestió baladí, darrere l’idioma hi ha moltes, moltes coses més.
Fa uns anys vaig sortir amb un home castellanoparlant. Sa mare era d’aquestes que no entenia ni bon dia en català malgrat fer quaranta anys que vivia a Catalunya (entre altres coses perquè sempre havia viscut en un ambient absolutament castellanoparlant, dubto si va arribar a descobrir que a Catalunya es parlava català.) Sé que en algun moment vaig pensar: ¿¿t’imagines que si tenim fills parlin castellà?? Això m’espantava. ¿Com ha de parlar un fill meu un idioma que no és el meu? Però, de fet, això és una cosa que passa: no fa gaire en un tren vaig veure un xiquet (que no podia tenir més de sis anys) que viatjava amb sa mare i ella li parlava cent per cent en català i ell li responia cent per cent en castellà.
Torno a València: ¿Qui no ha conegut mai un valencià que no parla bé el valencià perquè sons pares van decidir parlar-li en castellà a casa perquè volien que la criatura “parlés fi”? Feia de poble, parlar la llengua autòctona.
Per sort, la vida m’ha dut per altres senders i una de les primeres coses que vaig pensar en nàixer ma filla vos juro que va ser: he creat una nova catalanoparlant del dialecte tortosí. Visca! En som un més, ebrencs! Som un parlant més! I ara que se li està omplint el full en blanc que és el seu cervellet, em veig dubtant si parlar-li com parlo jo o si corregir-me perquè ella ja no digui barbarismes: panyal en lloc de bolquer, pantorrilletes en lloc de panxells, bessitos en lloc de besets, sobaquet en lloc d’aixelleta, xupete en lloc de xumet, pijama (jota castellana) en lloc de pijama, etcètera, etcètera, etcètera.
Però després d’uns quants debats amb mi mateixa penso que he crescut sabent perfectament el que és normatiu i el que no, i m’he dit que a mi també em van parlar així, com parla ma mare, que a la vegada és com parlava ma iaia, que a la vegada és com parlava ma besiaia, que a la vegada.
5
