L’altre dia vaig tenir un somni en el qual jo tenia unes habilitats físiques absolutament fora del comú: podia saltar metres en vertical sense esforç, era ràpida com un guepard i tenia la força del mateix Hulk. El problema no era aquest. El que em va pertorbar del somni és que aquestes habilitats les usava per exercir la violència. Propinava una pallissa descomunal a un home desconegut, no recordo per què (però hi havia algun motiu, diguem-ne, que en el somni tenia justificació.) Mentre l’estovava amb les mans nues sense cap mena de mirament, no sentia res. Només ganes de més. Vull dir que no tenia cap remordiment ni penediment ni malestar.
En despertar vaig voler-hi donar una explicació; havia de ser una via d’escapament, una mena de donar sortida a la mà de vegades que em mossego la llengua al cap de la setmana per no contestar coses desagradables ni entrar en discussions absurdes. ¿He dit mossegar la llengua? Hauria d’haver dit mossegar els dits, perquè aquestes ganes de contestar que em callo solen ser amb desconeguts i per les xarxes. Gent que, sense conèixer-te de res, es posa passivo-agressiva i et deixa un comentari situant-se molt per sobre teu. L’últim que recordo era d’un home que em deia alguna cosa així com ara que el que escrivia era perfecte perquè en parlés algú que, com jo, no tenia RES a dir. (En aquell text parlava de com s’han d’educar els nens perquè de grans no es converteixin en uns cretins, justament.)
També recordo amb especial enuig el comentari d’una senyora que, en llegir un text meu on descric el postpart (el postpart real i no les mil meravelles que apareixen a Instagram), replica dient que m’hauria hagut de pensar millor el fet de tenir fills, insinuant que no m’estimava la criatura.
Vaig demanar consell a un amic meu que té un vertader seguici de haters a les xarxes i que els sol contestar a tots. I em va agradar la seva resposta: “Tinc un sentit molt acusat de la justícia. Soc partidari del tal faràs, tal trobaràs i de marcar molt clarament la línia. És a dir, que a mi el que em dona la pau interior és replicar. Quedar-m’ho a dins em corca.”
Jo sempre, sempre, he evitat entrar en discussions perquè em deixa mal cos, entrar-hi, però ben mirat, potser no és entrar-hi, és defensar-se. Ni que sigui per no apallissar ningú en somnis, potser durant una temporada provaré l’estratègia del meu amic: dibuixar llindars de ferro just on comencen els atacs gratuïts.
3
