Catorze
Continuarem jugant al joc de les cadires

Federica Campanaro

Una dona escriu a la seva cambra, la veig des del carrer, a través del balcó. L’observo amb les galtes enceses. És un retall de mi, o de nosaltres. S’hi està bé aquí fora, fa dies que el vent no m’asseca els llavis i el fred només es fa sentir a bocafoscant. La boira és baixa, en aquesta vall només ens fa pessigolles a les puntes dels peus.

La dona escriu sobre el desembre, creu que els propòsits que es pronuncien aquests dies són una promesa destenyida, com la roba que es queda massa estona estesa al sol. Ella escriu sobre l’absència, sobre cadires buides al voltant de taules farcides com canelons. I se sent estranya dins d’aquest vestit, en el relat que s’ha fet a mida, quan reconeix que una part d’ella gaudeix amb la comèdia, amb el retrobament, en clavar-li cops a la tronca i amb els pentinats forçats. Que li agrada envoltar-se de tietes i cosins, de pares, mares i germans, d’ulls, boques, mans i peus, i de la iaia i la padrina. Que totes complim algun rol a la vida dels altres.

Jo, des d’aquí fora estant, li vull dir que l’hivern és l’inici de la llum, però no sé si està disposada a escoltar-me, o si està preparada per fer-ho. Només sé que la seva cal·ligrafia conté restes de solstici. Jo me la miro des de fora, a tocar del bosc que s’aixeca quan ella surt de la seva cambra. Ella sap que el ventre del bosc, al costat del riu, és verd herba, és verd perenne, és verd molsa tofuda, és verd animal. Que el verd ha estat considerat el color dels morts. I que l’hivern, a voltes no té res de fosc ni de brut, només color de fulla pansida.

La dona segueix amb el seu relat de famílies amputades, nota els membres que li falten com si encara els tingués enganxats al cos, com si encara els tingués a prop. Però a cada tomb d’estació els sent una mica diferent, ja no són extremitats fantasmes que intenta moure en va, més aviat s’han repartit per òrgans i teixits. És com el joc de les cadires, pensa, de tant en tant en treuen una i algú es queda sense poder seure a taula. Per sempre.

“Quan parles de família, a què et refereixes?”, em van preguntar l’altre dia a classe, a l’hora de català. Els vaig dir que desconfiessin de les famílies retocades amb Photoshop, que no val la pena aspirar a protagonitzar una d’aquelles pel·lícules que, any rere any, s’emeten només els dies de festa. I que els vincles no són només de sang. Els vull dir el que a mi mai em van dir a l’institut, tot allò que no vam estudiar. És per això que de vegades em poso deures a mi mateixa, com les paraules que escric a la dona del balcó.

Estimada dona del balcó, vine amb mi, surt una estona a passejar pel bosc i així la molsa t’acariciarà els budells. Deixa que els arbres calbs et parlin, ells muten amb les estacions i es preparen per llucar de nou. Les seves branques et diran que la gent que estimes continuarà perdent al joc de les cadires, però en posaran de noves a taula, adornades amb un somriure d’infant. Cadires fetes amb la fusta d’aquests troncs. I algun dia seràs tu, que fent un gest per asseure’t cauràs de cul a terra i el joc s’haurà acabat. Aleshores tot tornarà al punt de partida, al moment abans de néixer, del qual no tenim memòria.

Si avances pel camí i t’atures un moment, frega’t el rostre amb gotes de riu, veuràs el teu reflex dansant sobre l’aigua i els rostres dels altres se’t dibuixaran a la vora, envoltats de trossos de núvols i de cel. Aleshores sabràs que no sou pas tan diferents i que formeu part del mateix miratge. Que si t’enfades amb ells, a voltes t’estaràs enfadant amb tu mateixa. I que si aprens a mirar-los d’una altra manera, potser ells sabran mirar-te de forma diferent, o el que és més important, tu et miraràs de nou.

Més enllà del riu, hi ha corriols que es bifurquen i alguns es desdibuixen i es perden entre prats, boscos i colls. Et diran que no t’hi endinsis, perquè hi ha persones que voldran escriure la teva vida per tu, fins i tot intentaran dictar-te les frases. No t’ho prenguis massa a la valenta, de vegades és més senzill idear vides per als altres. En tot cas, no els facis cas. Tu saps que per escriure cal llegir i fer-se preguntes, però hi ha qui escriu sense fer cap d’aquestes dues coses. Així que endinsa’t pel camí fins a perdre’n el rastre, si aquesta és la teva voluntat.

Estimada dona del balcó, des d’allà on s’acaba el camí, al coll pelat o molsut d’alguna muntanya, albiraràs la teva cambra. I entendràs que la natura sempre et mira, mentre es perd pels teus camins i escriu els seus propis relats. Aleshores sabràs que vosaltres dues sou l’únic refugi possible, i que tot refugi és transitori, ja que està fet per protegir. Per tant, tens dret a moure’t, a canviar, tal com fan les fulles dels arbres calbs, que es preparen per tornar a rebrotar.

Si algun dia et cauen les paraules, confia que et tornaran a créixer de nou.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa