Avui he pujat a dalt de tot del món de les muntanyes per després poder seguir-la cagant al món de baix, que és on jo pertanyo. Ja voldria ser ocell o tros de roca calcària, però una no tria la seva condició, com a molt soc com l’euga que he vist en un prat; un cos despullat de vida, amb el cap desllorigat, aliment per les bèsties d’ulls taronges, amb una mica de groc i de negre.
Des d’amunt, he vist el meu poble de lluny. De fet, ni l’he vist, ja que quedava just darrere del vessant nord d’un llom arbrat i molsut. He dissenyat un allargavistes amb les mans i tot el meu poble (amb la seva muntanya) hi cabia a dins. Des d’on era, la Geganta Adormida somiava amb el cap inclinat lleugerament cap a la dreta i la boca oberta, bavejant. El món que més conec entrava tot junt a dins del meu camp visual. Petit i minúscul a dins de l’allargavistes fet de dits i de carn. Així és com voldria veure’l quan soc dins. Ser-hi, però poder mantenir al mateix temps la vista alta de les muntanyes. Però no hi ha cap refugi per a mi a dalt de tot d’aquest punt pelat, només una ermita i les ermites estan fetes per als sants.
Al món de dalt de les muntanyes, el meu cap calla i escolta i després diu el que vol i jo ho apunto. He vist la fosca de la vall. El seu caràcter, la seva gent. A la vista tenia un horitzó punxegut. Hi ha coses que penso i no escric; coses que escric i que voldria no pensar. M’agradaria quedar-me a viure al costat d’algun sant, però allà dalt no hi ha ningú amb qui compartir un got de vi. Així que he decidit tornar al món baix de les valls i perdre, a poc a poc, la perspectiva dels monts, fins que el meu poble ja no ha entrat a dins del foradet que dibuixo amb els dits, fins que he pogut tocar-lo amb les mans i posar-me a escriure. Ben mirat, si em volgués quedar allà dalt, hauria de baixar de tant en tant a atipar-me d’excessos, de soroll i de gent.
