Quan era xica, al poble no es parlava de feminismes. Recordo que amb el meu cosí jugàvem a parlar en castellà, era una forma de fer teatre amb la llengua que sentíem a la tele, l’idioma d’alguns dibuixos animats. Entràvem a comprar a una botiga que ja no hi és i dèiem coses en castellà. I aleshores rèiem perquè ens agradava riure. Demanàvem xiclets de colors i algun pot de pica-pica i la nostra veu sonava estranya, com si aquells no fóssim nosaltres. La botiga tenia de tot, i això ja era molt en un poble de 60 habitants situat en un punt molt concret i minúscul sota el Montsec. Estava regentada per la padrina d’un amic meu i ara ja fa anys que és tancada, molts més dels que la recordo oberta. També hi havia una carnisseria que avui en dia ha desaparegut, la portava una veïna del poble, amiga de tots i totes, i és que hi ha persones que són estimades i apreciades per consens popular.
Totes nosaltres som d’un poble on creix la cugula, un tipus d’avena silvestre que es considerada una mala herba. Ara porto tatuada una espiga de cugula sota el bessó dret, que neix d’un quart de lluna minvant. Crec que la meva fixació per aquesta planta em ve des del ventre matern, quan li van dir a la meva mare que portava cugula. I és que abans, al poble, quan una dona estava embarassada d’una nena es deia que esperava cugula, és a dir, que pariria una una mala-herba.
Jo, com a nena del món rural, vaig créixer en silenci, com una espiga. Imagino el silenci com una ona sonora que no podem percebre, però que hi és i xiscla les paraules no dites, com aquelles freqüències que només escolten els gossos. Després hi ha el silenci dels camps d’espigues onejant sota el sol de primavera: el moviment d’una espiga és el moviment de totes les espigues, és una sola dansa que impulsa el vent. I el vent és la natura quan bufa o xiula, és el moviment natural de la llibertat.
Al llarg de la meva vida, de forma volguda o no, les padrines i les dones que viuen dins dels paisatges que estimo s’han convertit en les meves muses. Dones espiga. I ara, amb elles, sí que parlem de feminismes i fins i tot els llegim. Per poder-ne parlar, jo vaig marxar del poble sabent que sempre tindria un lloc on tornar. Me’n vaig anar a la ciutat i em vaig moure pel món buscant paraules. Vaig aprendre que en pronunciar un mot, el silenci que m’havia esgarrapat les orelles es transformava en vent que em despentinava els cabells. I aleshores reia, com si demanés xiclets de coloraines en un idioma inventat.
El món rural que vaig conèixer de petita és i no és el mon rural d’avui. És un món que faig i desfaig amb la mirada i amb els nous punts de vista de les persones que em nodreixen, que m’alimenten, tal com han fet totes les dones de poble que conec. Elles són la font d’alimentació bàsica, primària. Entre el meu refugi al Pallars, on les dones són lliris i violetes, i el meu cau al Montsec, on les dones són espiga, m’adono que cada cop més el silenci ja no ens xiscla a cau d’orella. Més aviat aquest silenci va esdevenint vent, aire i, per tant, llibertat. Perquè hem recuperat les paraules que ens defineixen i ja no hem de parlar l’idioma dels altres.
