Foto: Sílvia Martín (CC BY 2.0)


La Vall d’Ancs es desplega davant del balcó de la cambra on escric; una catifa d’alzines, roures i pins a l’entrada dels Pirineus. És la part baixa d’aquest territori sobirà, niu de roques, alberg de voltors, d’éssers diminuts i presumits que surten a ballar a bocafoscant, que és l’hora dels sentits, que és l’hora del foc. Com no escriure del que escric si el paisatge m’embolcalla com ho fa la molsa a les parets dels arbres i els camins, que tot és tou, esponjós. Que la molsa fa olor de molsa com la vall fa olor de vall.

T’ha crescut mai molsa a dintre? T’absorbeix les pors i els neguits, els transforma en capa tova que t’humiteja els òrgans i et repobla per dins. És aquella sensació dels dies verds i humits, quan tot es disfressa d’estar bé.

Cada indret de les muntanyes que em bressolen guarda pel cap baix un centenar d’històries que no són ni meves, que les he fet meves de tant escoltar-les, d’imaginar-les, que em xiulen des del balcó. Tant se val si mai no han existit, aquí no hi ha fronteres entre la màgia i el que hi ha rere la màgia, que les fronteres les inventen els homes i nosaltres només seguim les consignes del regne vegetal. La vall on vivim és petita i al poble entre setmana només som disset, però n’hi ha prou perquè de les nostres boques i mans en surtin la quantitat justa de llegendes i relats que ens permetin entendre que un tros de vall conté el món sencer i totes les històries possibles. I és que si hi ha tantes vides rere els meus ulls, tantes cares, tantes parets, puc arribar a imaginar-me com es viu rere els ulls de l’altra gent; el que es veu, el que es deixa veure, els punts cecs. Sabent-ho, dono permís als altres perquè s’inventin noves versions de mi que cada capvespre posin veu a un trosset d’ells mateixos.

Aquí, l’hora de la màgia arriba en aquell moment entre la llum i la fosca. La nit obre la boca en un horitzó de cims que queixalen el cel. Sota els núvols esquitxats de sang, bèsties de pelatge lluent afilen el nas i furguen la terra, mentre els bolets es preparen per colar-se entre els somnis de la gent. A boca de fosc, els astres s’insinuen rere el tel rosat de poca de nit. És l’eròtica indòmita de les muntanyes. A lluna vella, jo m’ho miro des del balcó, baixo les escales sense barana i arrenco a córrer cap al món dels arbres i les guineus, al costat d’altres criatures com jo, que viuen amb mi en aquest casalot amb balcó. L’endemà ens trobaràs a la cambra, cadascuna té la seva, plenes d’esgarrinxades sota les malles i els pantalons. I si decideixes seguir el rastre de fum que ens emana dels cabells, per desfer el camí que ens porta a casa, trobaràs marques de peus sobre l’herba i el camí, a tocar de les brases. I velles cançons et riuran a cau d’orella. Les pots venir a cantar a la casa vella en la qual algú diria que vivim amuntegades, encara que totes tenim una habitació pròpia, i jo fins i tot un balcó.

Algú diria que potser no en sabem de créixer, de fer-nos grans, ja que quan va arribar el moment de viure de dos en dos, vam decidir ser tres i ser quatre i ser cinc o sis, les persones que vagin arribant. I parir-ne de noves que aprenguin a pentinar la terra. Nosaltres hem optat per fer vida comunitària, per viure dins les mateixes parets, sota el mateix teulat. Hem entomat el llegat dels padrins i les padrines i potser sí que ho fem a la nostra manera, que ben bé no és com abans, que la nostra família no és de sang ni l’hem fet passar pel registre civil, que a casa venim d’on s’escau, fins i tot d’allà on desemboquen els rius que neixen a la capçalera d’aquestes valls.I així, amb la nostra arribada, al poble han passat de ser onze a ser disset i moltes més els dies de festa.

En aquesta arcàdia perduda que algunes ubiquen als Pirineus, quan l’última estació es prepara per morir, el arbres tomben a color d’horabaixa i els rovellons, els camagrocs i els rossinyols desfilen en retirada, sempre a plaeret. La paleta de tons de tardor s’eixuga, és el pas previ perquè tot neixi entre la nuesa de les branques i el tacte de la neu. És la part última de la foscor, un trosset d’any amb tendències suïcides que conté la remor de milers de veus que xiuxiuegen des de l’altra riba. Tot està a tocar del punt de partida. I just en aquest moment, nosaltres encenem un foc per evitar que el glaç penetri en el cor de la llar i s’estengui per les seves extremitats. Conservem el sentit tribal que va aixecar aquests murs de pedra d’aquí i que algú, generacions i generacions, es va ocupar de cuidar, per tal que casa, poble i vall no quedessin derruïts per l’èxode i l’abandó.

En aquest punt baix del Pallars Sobirà, quan la nit ja ha obert tota la boca, a mi em queda el foc i els seus colors dansant en els rostres de les persones que m’envolten i veus que venen d’antic em riuen a cau d’orella, mentre a fora sonen els esquellots.

Més notícies
Foto: Slyfox photography

Una història per explicar

Comparteix
Em va semblar la millor opció, la més ràpida i neta de totes
:  - Mobile
Foto: Jon Tyson

Setze anys per acabar amb el capitalisme

Comparteix
Necessito un temps que no sigui només per pagar el lloguer i la llum i angoixar-me
:  - Mobile

Que el cos esdevingui escriptura

Comparteix
La prosa franca, hipnòtica i depurada d’Annie Ernaux se’t fica endins abans que te n’adonis
:  - Mobile

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Teresa Congost a novembre 22, 2022 | 12:12
    Teresa Congost novembre 22, 2022 | 12:12
    M ha arribat aquest poema com un preciòs regal avui que és Santa Cecília. T' agraeixo Ivet la teva delicada inspiració que et trasllada a l' essència de la vida que s' obstina en perdurar, malgrat tot.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa