A la Lola
Una llum daurada omple l’angle agut que projecten les baranes del balcó sobre les rajoles hidràuliques grogues verdes fredes. Noto tres gotes de suor regalimant-me pel terç superior del front i la contracció de les pupil·les intentant projectar la silueta de les tulipes que tenim a la taula del menjador. La finestra és oberta i el flux d’aire és totalment imperceptible, però els pulmons s’eixamplen amb una lleugeresa familiar. A través de la pell banyada pel sol comencen a supurar tots els condicionals que apareixen quan els dies s’allarguen; la sang empeny a les palpentes.
Has arribat un primer de juny al migdia mentre t’esperàvem. I has dit vida i has dit ara i els teus dits diminuts han declarat una treva necessària a una primavera tacada de finals. I has dit vida i has dit ara i el món s’ha aturat davant els teus sis-cents batecs novells, tres quilograms de pes total i quaranta-set centímetres horitzontals. I has transformat els no i t’has imposat gràcies al poder infal·lible de desfer tots els cors a un quilòmetre a la rodona. I has obert els ulls amb l’únic propòsit de ser tu i ens has sigut a tots amb cada mirada. Que l’amor s’eixampla i multiplica ho he après un diumenge de juny a la tarda; que vull ser-hi per sempre ho tenia clar des del principi.
