Abans que el silenci et mati

Foto: Johnny Silvercloud

T’ataquen les ganes d’escriure. Només et cal tenir una cosa a dir i dir-la. Un què i un com. I una mirada crítica que ara no tens, perquè la urgència de deixar-ho dit pot més que tot.

Escrius. A consciència. Com si t’anés la vida en cada paraula, en cada decisió estilística. T’agrada, et notes inspirada, és ben bé el que volies dir. No en trauries ni una coma. D’aquí a una estona constataràs que no n’hi ha per tant, que aquesta frase és massa enrevessada, que podries haver començat pel final, que el primer paràgraf és un preàmbul sobrer. Però això serà d’aquí a una estona, quan te n’hagis separat una mica.

Demà o demà passat rellegiràs el text d’avui des de la distància justa i potser –tant de bo– encara t’agradarà. N’aprofitaràs els trossos salvables i t’abocaràs a reescriure’l, podant aquí i plantant allà. Però també pot passar que no l’entenguis ni tu. Que hi vegis tantes esquerdes que prefereixis estripar la pàgina i començar un text nou.

T’ataquen les ganes d’enamorar-te. Només et cal un seductor de manual disposat a encetar una història. Si té defectes grossos, tampoc els veuràs: la urgència de saber-te amb parella pot més que tot.

T’enamores. Fins a les pestanyes. Com si t’hi anés la vida en cada petó, en cada què-faria-sense-tu. T’agrada, et notes estimada, és ben bé el que volies viure. Un amor de pel·lícula. D’aquí a un temps constataràs que no tot són flors i violes, que sota la platja també hi ha llambordes, que almenys els altres nòvios no t’havien fet mai por. Però això serà d’aquí a unes setmanes o uns mesos, quan deixis d’estar-hi tan a prop.

Demà passat o l’any que ve revisaràs a vista d’ocell el niu que heu construït i potser –tant de bo– encara t’agradarà. Et fixaràs en les parts bones i t’abocaràs a mimar-les: els jardins s’han de regar perquè creixin sans. Però també pot passar que provis de distanciar-te’n i no te’n surtis. Perquè una força misteriosa et reté atrapada i t’impedeix veure’n la cara fosca. Perquè no saps què tens ni què fas ni què vols ni si tot plegat és culpa teva. Perquè l’angoixa t’ofega i no pots respirar. Perquè no era amor, era un forat negre.

Companya desconeguda: escolta’m abans que et tallin les orelles, abans de trencar-te en mil bocins, abans que el silenci et mati. O escolta els teus pares, els teus amics, els qui t’estimen de veritat. Per més que et costi de creure, per més que tanquis els ulls a l’evidència, s’imposa passar pàgina i enamorar-te de nou. De tu mateixa, aquesta vegada.

I després ho escrius, si et ve de gust.