Aigua Xelida

I per sobre de totes les coses que t’agradaven, hi havia el mar

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: J.M.

 

 

És hivern, encara. El mar l’han pintat d’un blau metàl·lic perfecte, ratllat amb ribets d’escuma, com traces de guix en una pissarra. És una imatge agressiva i feréstega, però també bonica. Absurdament bonica. Tot és absurd. Res no té sentit. Tu li hauries trobat la gràcia, oi, que et busquin a la cova del Gamarús? Com te n’enfotries. I si sabessis que a l’ABC han parlat de tu! Potser deixaries anar un d’aquells renecs barrocs, dignes del capità Haddock.
 
Segueixo mirant les imatges de les onades repicant contra les roques. El sol arrenca reflexos a la pell del mar. Deu ser cap al tard. Hi ha una llum càlida, com la que vèiem que tenyia Barcelona alguns vespres, des dels finestrals de Numància. Te’n recordes? Tu eres dels que es fixaven en aquestes coses.
 
Els fotògrafs s’hi han recreat, difuminen els bombers o els mossos en primer terme, per enfocar una barca, retallada enmig del mar metàl·lic. Els agrada fer bé la seva feina. Com a tota aquesta gent que es capbussa, grimpa o es despenja, que et busca més enllà del que seria raonable. Tu també eres així i quan t’hi posaves, arribaves fins al final, no sabies fer les coses a mitges. Si començaves un mail, en sortia una encíclica. Si aprenies a fer pa, n’acabaves coent per a tota l’oficina. Si te n’anaves d’Erasmus a aprendre anglès, tornaves parlant-lo més tancat que qualsevol escocès. Si plantaves margarides, acabaves amb un hort urbà a la terrassa. No en tenies prou amb fer projectes de ferrocarril i havies d’anar a les nits a veure com feien els estintolaments de vies. Quan t’hi posaves, t’hi posaves amb tota l’ànima. 
 
I per sobre de totes les coses que t’agradaven, hi havia el mar. No conec ningú més que valori els cotxes i els pisos per la facilitat amb què hi pots encabir un caiac. Un cop et vas definir com un ictiòleg aficionat. Era un correu dens i recargolat, com no podia ser d’altra manera, en que exposaves què no t’havia agradat després d’una visita a l’Aquàrium. Com a resposta, te’n van regalar dues entrades.
 
Tinc una foto d’unes oblades que vaig fer en una cala de Formentera. Sé que són oblades perquè m’ho vas comunicar tu. També tinc un pot de sal, de sal de cocó, no podia ser sal normal, que ens vas dur de Menorca. I una planta que un dia ens vau portar a l’Eixample i que ara llueix ufanosa al passadís de casa. I un llibre de Tor, signat pel Palanca. I un enfilall de records. Alguns estan escrits en mails enciclopèdics o en interminables missatges al mòbil. Qui va decidir que es podien llegir correus electrònics al telèfon no et coneixia. També trobaria algunes fotos a les entranyes de l’ordinador, però no tinc esma de buscar-les. Tots aquests records seran bonics algun dia. Ara no. Ara tot és absurd.

Comentaris

    tfc Març 17, 2016 12:44 pm
    com la mar m'has fet plorar
    Albert Que Març 17, 2016 1:14 pm
    Moltes gràcies Jordi per compartir una faceta més de la vida del meu germà. Anava llegint entre llàgrimes i fent cops de cap afirmatius a cada nova frase. L'has descrit tal com era. PS: quan se t'acabi la sal ja te'n donaré més, però per desgràcia la resta de coses són insubstituïbles.
    Elena Que Març 17, 2016 1:49 pm
    És un escrit preciós, recordant el meu germà, desaparegut ara farà 3 setmanes ben justes. Gràcies per l'escrit, Jordi.
    Jordi de la Olga Març 17, 2016 1:55 pm
    Benvolgut amic Albert, si s'em permet l'atreviment d'anomenar-te amic: Jo també coneixia a en Martí, i llegint el teu text m'ha semblat veure'l entrant per la porta amb aquell somriure perpetu i el barroquisme de tot el seu llenguatje al parlar o al saludar. Estic tant d'acord amb tu.........es tot tan absurd.... Jo vaig compartir amb ell el dia anterior, es va quedar dormit al meu costat mentre jo veia el Madrid - Atletic. El pobre sempre tenia que aguantar el futbol quan venia a casa, i es pixava de riure de veure'm a mi esparitant aquells once milionaris darrera una pilota, imagino que ell no ho entenia....ell ocupaba la ment en coses mes enriquidores, de molt mes alt nivell que el futbol. No em vull extendre, nomes volia fer-te saber que el teu text m'ha arribat, i si mes no, m'ha servit per poder tornar a "sentir" a en marti , i oblidar per una estona aquell malait diumenge
    Jordi Cabarrocas Març 17, 2016 4:59 pm
    El meu últim record. Havíem de sortir l'Anna, en Marti i jo i encara no havíem fet mitja milla s'em va espatllar el motor de la barca i aquí per mi es va acabar el dia. Fàcil de recordar. Com molt be dius, ara res te sentit, tot es absurd Una forta abraçada per a tota la família
    Eduard Borrell Març 17, 2016 7:01 pm
    Gràcies Martí per haver passat per INTRAESA. Tots vam apendre moltes coses de tu; especialment l'intensitat en viure qualsevol activitat. Gràcies Jordi per l'escrit.
    Cinthya Març 17, 2016 7:27 pm
    Me encanta imaginar la conexión entre todos los botes de sal de Menorca que fue repartiendo... sé de uno en México y uno en San Francisco... Gracias por poner palabras a nuestros sentimientos
    Joan Hdez Serret Març 17, 2016 8:23 pm
    Al llegir el post em venen a la ment molts records,molt bons records: al Cau, a casa, de festa, fent ruta per Escòcia, amb la Marta...No perdran el seu color. Tot plegat com un guió absurd i sense sentit. I l'única manera d'entendre la vida, malgrat tot, és amb agraïment.Et tinc ben present Martí.
    Elisenda i Pere Març 17, 2016 8:28 pm
    Si, tot es molt absurd. Ens vàrem conèixer quan estudiavem Enginyeria Geologica, en seguida vàrem congeniar... sempre aquell punt d' ironia tan teva! Crec que en Jordi t'ha descrit tant i tan be....amb caiac o amb els llibres a la ma eres aixi de transperent. Després de la uni cada u el seu camí, però els nostres camins es varen tornar a retrobar ara fa 8 anys quan vares passar a ser company de feina del meu marit. El company que sempre està, sempre ajuda, sempre somriu i sempre te una ironia a punt...el company que fa de company, com hauria de ser sempre, però que no sempre es així... Hi tornem...és tot tan absurd com diu aquest escrit preciós del Jordi! Els que vàrem estudiar i treballar amb tu també et trobem a faltar, però tu ja ho saps, oi?
    Serge Març 18, 2016 12:35 pm
    La sal de Menorca, la tastem ara per les nostres llàgrimes.
    LLobeeeeet Març 19, 2016 1:36 am
    Moltes gràcies Jordi per recordar-nos amb unes poques paraules molt emotives com era el Martí, qualsevol que el conegués el té present. Se'm fa estranya aquesta pèrdua, com tu dius tot és molt absurd. Vam estar vuit anys seient al costat seu treballant, rient, fent bromes, veient com passava la vida, formavem un autèntic "dream team" i sempre estàvem contents. Recordaré quan va nèixer l'Ariadna i vaig parlar amb ell, de seguida va enviar als de l'oficina un mail dient "ja som tiets"; l'entrevista ficticía amb la Terribes quan va complir els 34 anys amb preguntes molt adients per fer-li amb ell; la cançó del Makaroff que li havien robat la bici inspirada en ell; les llimones que regalava a tothom; igual va tenir a veure inconscientment que la Martina es digués així; el video que vaig muntar-li amb fotos seves pels seus 40. Tinc mails seus recordant-me que de tant en tant el veia i li agradava molt. Ens mirarem d'aquí un temps les seves fotos i videos i també ens faran pensar sobretot en ell, company i amic. M'he parat a pensar en una cançó que em recordés a ell, i no sé per què, per Escòcia tal vegada, per les seves aficions sobretot, he arribat al "Fisherman's Blues" dels Waterboys, curioses les coincidències. Quan escolti aquesta cançó serà la seva cançó per sempre. Martí, sembla una broma teva tot això de la sal, però m'agrada més pensar en una bonica metàfora, estic llegint que en el fons la sal cicatritza les ferides, diuen que es beneficiosa a llarg termini, deu ser això: eres tan previsor que has volgut que molta gent que estimaves i t'estimava en tingui una part. Molts ànims a tots plegats i una abraçada ben forta a tota la família.
    Miguel S. Març 21, 2016 7:48 pm
    Porto uns dies intentant escriure unes línies en record d’en Martí. Encara que vaig treballar amb ell, no conec a la seva família pel que crec que aquí, per a mi, és el millor lloc on puc fer-li l’homenatge. No crec recordar haver-te vist mai cridar ni perdre el teu perfil ben posat al seient. No et recordo pas tampoc amb cara de patiment. Seriós alguna vegada?, sí, és clar, però no amb neguit. En aquells moments simplement estaves capficat en la feina, res més. I de ben segur que, de vegades, en devies tenir motius per estar-ne de neguitós (tothom en té en moments o d’altres). Tu, en canvi, i és en aquests dies que donant-li voltes des de la noticia crec que ho veig més clar, transmeties serenor i en cert punt felicitat. Aquella serenor del qui viu la vida amb plenitud i senzillesa, del qui sap gaudir dels petits moments i detalls, del qui en sap diferenciar què és allò important pel que paga la pena amoïnar-se i què són només “foteses” (com en diries). Crec, que precisament això permetia que, en certa manera, transmetessis optimisme també. Crec que per això feies tan bona parella de treball amb en Xavi. Éreu el Yin i el Yang. Recordo que quan em posava a llegir un dels teus mails, jo, un “xarnego” de “can fanga”, havia aprés a reservar un temps prudencial entre feina i feina per tal d’assaborir tots aquells mots i expressions amb que ens condimentaves les teves històries i correus plens d’ironia. Aquests dies pensant en tu, sempre et veig amb el somriure de costat, com si acabessis de trobar el punt d’ironia a quelcom que estiguessis fent o com si estiguessis planejant la propera escapada per anar de pesca per estrenar algun nou estri. Després de llegir tots els comentaris, només puc afegir una cosa més: Martí, que siguis capaç de generar en la gent tots aquests records diu molt de tu. Una forta abraçada a tu i els teus. P.D: A partir d’ara, a tots els teus antics companys d’Intraesa, cada cop que llegim “traviesa ferroviaria” ens vindrà a la memòria el teu somriure “picarón”.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...