Al costat de la ferida

Foto: Sharon McCutcheon

I al costat de la ferida, la bellesa que neix de l’arrel i que esclata enmig d’un desert que encara no has après a estimar, però que també és bell, perquè és teu, tot i que et costi tant mirar-lo, tot i que tinguis sempre tanta set de mar. Al costat de la ferida, la gratitud. Les amigues que et porten la farmaciola. L’amic-oracle que sempre és amb tu a dins de la trinxera, a punt per ajudar-te a trobar les respostes que alguna bomba no sempre inoportuna ha fet saltar pels aires, a punt per cobrir-te les retirades inevitables, per atansar-te els fusells quan et cal defensar l’espai.

Al costat de la ferida, la bellesa, l’amor incondicional, l’abraçada irrepetible, antiga com totes les vides que portes a l’esquena. L’amor d’algú que no et coneix de res però que et mira i et sap l’ànima i t’obre de bat a bat les portes de la seva, que és casa i és mare i és germana. Al costat de la ferida, la llum de la mestra, l’amiga, que t’acull el cos quan es vincla com un arbre batut per la tramuntana i entén sense paraules el teu enyor de tendresa, el teu enyor profund de mare.

Al costat de la ferida, els vostres somriures, que m’acaronen l’ombra i m’ajuden a estimar-la, a acotxar-la, a acollir-la. Al costat de la ferida, la vida que neix, imparable, de l’arrel més profunda de la terra i t’acarona els polsos i et recorre el cos i tornes a estar viva, i a ser tu.






* text publicat al blog La vida té vida pròpia