Foto: Climatalk .in
Aquest matí m’he despertat amb un whatsapp d’en Joan Aleix, company –amic, a aquestes alçades– de la campanya Casa Nostra Casa Vostra. Hi havia una foto d’en Mohammed a la graderia del Sant Jordi i el que li havia dit ahir al Gran Concert per a les Persones Refugiades. “Mai a la meva vida havia estat així”. Encara no m’havia pres el primer cafè del dia i ja m’han saltat les llàgrimes.
En Mohammed forma part de l’associació “Papers per a tots”, que reclama que les persones migrades puguin tenir documentació i accedeixin a la nacionalitat del país on viuen sense haver de passar per burocràcies kafkianes ni exàmens dificilíssims, ni taxes vergonyoses. Hem coincidit amb ell en un parell de mobilitzacions, coneixem la seva història i, de manera inevitable, ja forma part de la nostra vida. En veure’l feliç, sabent totes les calamitats que ha passat, m’ha emocionat que ahir tingués l’oportunitat de rebre tant d’amor, tanta solidaritat i tanta humanitat.
La seva és una felicitat amb nom i cognoms, amb cara, tangible, com la de tanta altra gent que està en situacions similars. La massa ingent de persones que pateixen ens fa oblidar que és una massa formada per persones individuals, cadascuna amb la seva història, cadascuna amb un futur que els pertany i que ara mateix no està en condicions de desenvolupar-se.
Una mica abans que els estats membres de la Unió Europea signessin el vergonyós tractat del qual només han complert fil per randa aquelles parts que no els comprometien directament vaig escriure un article que prenia el nom de la cèlebre frase d’Antonio Gramsci: “La indiferència és el pes mort de la història”. Aquest mirar cap a una altra banda era el que més m’esfereïa en aquell moment. El Mediterrani s’estava convertint en un cementiri humà, la gent fugia de la guerra i acabava en fangars inhòspits, a mercè de la inclemència, i ningú no hi estava fent res. Era i segueix sent, com va dir ahir Òscar Camps, de Proactiva Open Arms, un crim i no una tragèdia.
Les fronteres físiques segueixen tancades, però aquests mesos de campanya han trencat alguns forrellats interiors. Han permès demostrar un cop més que davant la inacció dels governs hi ha la voluntat del poble. Mentre ells es passen la pilota i s’espolsen responsabilitats, cada cop som més els que no volem permetre que passi això en el nostre món. Cada cop som més els que, citant de nou Gramsci, tenim clar que viure vol dir prendre partit, que no ens podem quedar de braços plegats mentre els altres pateixen.
Ahir, més de quinze mil persones van omplir el Sant Jordi. Dissabte que ve hi ha una cita encara més important: a les 16:00 a Plaça Urquinaona hem de ser-hi tots i totes per pressionar les institucions perquè acullin totes les persones refugiades que es van comprometre a acollir, perquè acullin bé les que ja hi són. Perquè desobeeixin si és necessari. Perquè tots aquells que es troben aturats, esperant un futur que està trigant massa a començar puguin sentir el suport, el caliu i l’amor per la humanitat. Perquè puguin sentir que, malgrat tota la ineficàcia institucional, no estan sols.
Només així, sense girar el cap cap a una altra banda, podrem alleugerir el pes mort de la història fins a fer-lo desaparèixer del tot.
