Foto: Kate Hiscock
Vaig néixer gràcies a la Mercè Rodoreda. Perquè la mare era a casa, malalta, perquè la mare sempre ha estat una persona malalta, d’aquelles malalties una mica avorrides, d’estar-se al llit i llegir molt, i l’àvia un dia va pensar que ja que era una nena malalta, almenys que també fos una nena llegida, i va començar a comprar llibres i més llibres, i la mare, xino-xano, se’ls anava llegint, què n’havia de fer, i un d’aquells llibres era Aloma, i quan la mare va llegir Aloma no és que es posés bona de cop, però una mica més contenta sí, d’aquella alegria que t’agafa quan acabes de llegir un llibre que et fa una cosa així, al cor, que te l’agafa i després ja no el tens igual, batega diferent. Llavors la mare va dir que si tenia una filla li posaria Aloma, i l’àvia va dir que primer hauria de sortir del llit, per tenir un fill; bé, que primer hauria de sortir del llit i sortir al carrer, per després tornar-hi; al llit, s’entén, perquè si l’àvia era alguna cosa, era divertida. Això pensava la mare, que tindria una filla que es diria Aloma, i s’estava al llit somiadora i pensant tantes coses que pensen les adolescents, i l’àvia seguia portant-li llibres i més llibres, però la mare mai no va canviar-me el nom pel de cap altre personatge, perquè diu que ho va saber, que la seva filla havia de dir-se així, d’aquelles coses que un sap i no sap ben bé per què les sap.
Així que va conèixer el meu pare, va regalar-li el llibre i va esperar que ell hi digués alguna cosa, potser esperava alguna cosa interessant, una revelació, però al pare mai no li ha agradat llegir i per més que vulgui la mare, res, no s’hi pot fer res, i llavors va llegir el llibre de la Mercè Rodoreda perquè per amor un home fa aquestes coses, per amor o per anar al llit, ja s’entén, i els pares eren joves i cadascun somiava una cosa diferent, i la mare ja se sap que volia enamorar-se i viure una història d’amor d’aquelles maques, i el pare sempre ha estat més pràctic i sabia que havia de casar-se perquè la seva mare l’hi deia, i potser no és gaire romàntic, però obedient ho és i molt, i quan va conèixer la mare va pensar, amb aquesta m’hi casaré, i ho va tenir tan clar com la mare va tenir clar que jo havia de ser jo: l’Aloma.
I després van casar-se i la mare va dir que volia tenir fills, i el pare deia, dona, esperem una mica, però la mare no podia esperar i com que no podia esperar, Déu la va castigar i la va fer esperar, perquè no podia quedar-se embarassada, d’aquelles coses de la natura i dels cossos de les dones que no s’entenen, que ara sí o ara no, i no hi ha forma d’endevinar-ho. No hi havia manera de tenir fills i la mare estava convençuda que tot era per culpa del pare, que no havia llegit el llibre com s’havia de llegir i que no l’havia entès, i llavors el llegien junts i el pare, que ja havia fet el que havia de fer, no parava tanta atenció com en aquella primera lectura, i la mare plorava i plorava i pensava que potser si la Mercè Rodoreda la conegués, escriuria la seva història, perquè la mare sempre ho ha estat, de somiadora, i l’àvia creia que ho és perquè la feblesa i la mala salut fan somiadors els malalts, perquè quina altra cosa poden ser, sinó somiadors, i l’àvia i el pare tenien discussions totes les setmanes, i la mare de tant en tant tornava al llit i als llibres perquè hi ha coses que mai no canvien.
Però, apa, amb el temps la mare va relaxar-se una mica i va quedar embarassada, i llavors no se sabia si era nen o nena, i durant nou mesos va viure amb l’angúnia i el pare va pensar que potser un home no hauria de casar-se tan jove, perquè després tot són maldecaps i no cal viure així, d’aquella manera que viu un home casat, però quan va veure que era una nena va plorar d’alegria, i la mare també va plorar, i quan van anar a posar el nom al registre els van dir que no podia ser perquè Aloma no existia al santoral i ves quina cosa, la mare va començar a plorar però ja no d’alegria i no hi havia manera de consolar-la i el pare va pensar que si tornés a néixer, no s’hi casaria mai. Al registre deien que era un nom inventat i que tot era culpa del Ramon Llull, i la mare va dir que sí, que la culpa sempre acaba sent del Ramon, perquè el pare es diu Ramon, i van començar a riure allà mateix, perquè la mare ja ho té, que passa del riure al plor en un moment, i van decidir que em posarien Ramona, perquè si t’hi fixes bé, Aloma i Ramona tenen les mateixes vocals.
