Foto: Miguel Barroso
Quan baixa del tren, no hi ha ningú per esperar-lo. Havien dit que arribaria demà. Han preparat una festa, alguna mena d’acte institucional. L’andana serà plena, hi ha molta gent que diu que té ganes d’abraçar-lo. Però avui no hi troba ningú. És un matí de dissabte, estiuenc i mandrós. El poble està mig adormit.
L’Álvaro, aferrat al manillar de la seva bicicleta, el veu sortir del pas inferior que creua la via. El veu caminar a poc a poc, arrossegant una motxilla enorme. El tren arrenca i ell es gira per veure’l marxar. Quan es perd, via enllà, es posa bé la motxilla i reprèn el camí, en direcció al poble. L’Álvaro el reconeix per les fotos dels cartells, però el veu diferent. Sempre havia sentit que parlaven d’uns joves, però a ell li sembla més aviat un home. Un home cansat, que arrossega una motxilla massa gran. No sabria explicar en quin moment algú deixa de ser jove. L’Álvaro encara hi ha moltes coses que no les entén.
L’home de la motxilla avança amb passos lents i ferms. Duu unes botes de muntanya velles, tan netes que sembla que s’han oblidat de trepitjar el fang. Mentre camina, gira el cap a banda i banda, com si ho volgués veure tot, com si volgués llegir tot el que expliquen les parets. Els murs del pas inferior són plens de pintades. La majoria són antigues. L’Álvaro pensa que potser l’home ja les havia vist, perquè, pel que ell recorda, hi han sigut tota la vida. Hi ha una bandera de Palestina descolorida, lletres mig esborrades que demanen justícia, pau o que algú no deixi de lluitar. Fa poc n’han fet una de nova. Un rostre infantil que mira de fit a fit els que passen pel carrer. Sembla que no proclama res. Potser només espera.
L’home s’inclina endavant perquè el carrer fa pujada. Passa per davant d’uns edificis revellits amb la majoria de persianes abaixades. A les vidrieres de la planta baixa s’hi barregen els cartells d’En venta amb els que demanen que els joves tornin a casa. Alguns, mig estripats, altres acabats d’imprimir expressament per demà. Més enllà dels edificis treu el cap alguna grua que porta molt temps aturada. L’Álvaro sempre les ha vist així, li recorden esquelets de dinosaures exposats en un museu abandonat. Tota la zona del costat de l’estació sembla adormida, encallada en el temps dels dinosaures de ferro. Potser segueix tot més o menys igual que el darrer cop que l’home de la motxilla hi va passar. L’Álvaro se’l mira de lluny. Pensa en el temps que ha viscut i en dinosaures metàl·lics. En com devia ser el poble abans que ell nasqués, quan aquell home era un jove.
L’home s’atura un moment, potser per llegir un cartell, potser per provar de reconèixer un portal. Es posa bé la motxilla i segueix caminant per García Ximénez, el carrer principal que parteix el poble en dos. Quan comença a perdre’l de vista, l’Álvaro arrenca a pedalar pel carreró de darrere, pujada amunt. Ara ja és gran, fa un parell d’anys que no porta rodetes i aquest matí la mare l’ha deixat pujar i baixar pels carrers per on no passen cotxes, mentre ella l’espera a la plaça de l’Ajuntament, amb la Julia.
L’Álvaro pedaleja amb força, com li ha ensenyat el pare. Esquiva cotxes mal aparcats i jardineres de fusta fins que, al final del carreró, s’obre davant seu la plaça de l’Ajuntament, una balconada plena de flors que s’aixeca per sobre de García Ximénez. Igual com la plaça de los Fueros, a l’altra banda del carrer, està plena de cartells acabats de penjar. Ongi Etorri. La seva mare mira el mòbil, asseguda en un banc, mentre bressa amb desgana el cotxet de la Julia. Avui tampoc els ha deixat dormir. Ha sentit renegar el pare quan s’aixecava de matinada perquè tenia guàrdia.
La mare sent arribar l’Álvaro, aixeca el cap i li somriu. Ell es posa un dit davant dels llavis per reclamar silenci, no vol despertar la germaneta. El somriure de la mare esdevé una rialla. Amb posat seriós, el nen empeny la bicicleta cap a la barana de ferro que guaita cap al carrer principal. S’hi repenja i mira en direcció a l’estació. El poble continua mig adormit. Un empleat de l’ajuntament escombra la plaça de los Fueros. Als bancs, que fa temps van pintar amb els colors de l’arc de Sant Martí, hi ha una noia asseguda. Parla amb un nen que fa botar una pilota. El coneix. No va als Corazonistas però es troben a l’escola de futbol, es diu Unai. L’Álvaro se’l queda mirant. Quan el nen, seguint els bots de la pilota, es gira cap a l’Ajuntament, ell el saluda amb la mà. A l’Unai se li encén un somriure esportellat. La mare mira cap a l’Álvaro, el reconeix i també li somriu. L’Unai li diu alguna cosa i ella fa que sí amb el cap. Ell arrenca a córrer cap a la plaça de l’Ajuntament amb la pilota sota el braç. Les dues mares es miren. Es coneixen vagament, han parlat de futbol i d’altres coses intranscendents algun dia de partit. Se saluden amb un somriure feble, educat.
Al caire de la vorera, abans de creuar el carrer, l’Unai mira dos cops amunt i dos cops avall, amb molta concentració. Un cop s’ha assegurat que no ve cap cotxe es disposa a creuar, però al darrer moment s’atura, amb la mirada congelada carrer avall. Crida la mare. L’home de la motxilla, amb pas cansat, arriba a la plaça.
L’Álvaro es fixa en la cara de l’home. Tensa, grisa, com de terra seca. La seva mirada recorre a poc a poc les parets, els cartells, els arbres, l’aire. Es troba amb els ulls de l’Unai i amb els de la noia i, a poc a poc, molt feblement, se li dibuixa un somriure. Però els seus ulls no s’aturen, segueixen rodant per les dues places, mira els murals, mou els llavis, llegeix els cartells en silenci, fins que veu l’Álvaro. Atura la mirada i també li somriu. El nen se’l mira seriós i prem fort el manillar de la bicicleta. La mirada de l’home, confosa, s’aixeca per sobre del rostre del nen. L’Álvaro es gira i es troba els ulls de la seva mare, encesos, feréstecs, clavats en l’home de la motxilla. Ell està plantat al mig del carrer, com perdut. Es gira cap on són l’Unai i la seva mare. La noia s’ha aixecat i agafa el seu fill per les espatlles. Mira l’home de la motxilla, seriosa, i, amb ulls ferotges assenyala cap a la mare de l’Álvaro. Ella esbufega i crida el seu fill. La seva veu és metàl·lica, urgent. Han de tornar cap a casa. Abans de marxar, el nen es gira un instant.
L’home que fa temps que va deixar de ser un jove se’l mira amb uns ulls cansats i tristos. A l’altra banda del carrer veu l’Unai, palplantat. El mira a ell, sense dir-li res. La seva mare li prem l’espatlla i persegueix amb aquella mirada ferotge la mare de l’Álvaro, que empeny el cotxet carrer amunt. Ell torna a sentir la veu metàl·lica que el crida amb urgència i arrenca a pedalar fins a atrapar-la.
L’home que va deixar de ser un jove segueix mirant-ho tot, però aquell breu somriure fa estona que ha fugit. Una llàgrima solca la seva galta i es perd en la seva barba hirsuta. Ongi etorri, diu davant seu un cartell blanc amb lletres vermelles llampants.
