Entrada del carrer Fraternitat de Baix, vencedor del concurs de guarniments. Foto: Jordi Bes
Segueixo caminant. Arribo al carrer Verdi. Un home amb un taladro i claus i martells construeix la casa d’un socorrista. Quina traça, ho he pensat i ho he dit. Al costat, una dona m’engrandeix l’admiració: és mecànic, però ha après a fer de fuster aquí, any rere any. Saps què? Fa des del gener que hi treballem. Els diners? Vam vendre números de la loteria, vam fer una festa, una calçotada. Ah, i no era cara, eh? Has vist l’entrada? Fes-ne fotos, que t’agradarà. Agafa un pinzell i se’n va a pintar samarretes hawaianes.
Els carrers, d’alguna manera, s’han anat construint. Fins que arriben els turistes, les riuades de gent, els concerts. La filla, sobre l’esquena del pare, que s’ho mira tot des de dalt. Les càmeres que retraten ulleres de sol, gots que s’omplen i es buiden, amics d’aquí i d’allà que ballen encara que no hagi arribat la nit. La curiositat fa de guia: va, anem a aquest carrer i a l’altre també i al de després.
A les festes de Gràcia l’encant va més enllà del que es llueix. És un barri que torna a fer de poble. Que recupera la senzillesa d’allò que es fa amb els dits i entre tots. Hi haurà qui quedarà primer, segon o vuitè, però al darrere de cada samarreta de cartró, de les flors vermelles i grogues –que qui diria que abans eren botelles-, hi ha una història, un temps, un esforç. La calçotada, el qui ha après a fer de fuster fent-ne, el Pere que apareix a la una i poc, el nét que fa el dinar i els amics que arriben, vés a saber d’on, igual que tots els visitants, amb ganes de ser-hi, de formar-ne part.
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura