Amic invisible

Somriuràs per dins el dia que al trosset de paper reutilitzat hi llegeixis el meu nom

Foto: Kira auf der Heide


Si arribes massa prest, faré veure que encara no t’esperava. Allargaré el moment d’obrir la porta i, quan ho faci, m’asseguraré de fer-te creure que tallava unes llesques de pa, que parava taula, que farcia els canapès. Procuraré excusar el retard amb alguna tasca qualsevol, prou urgent, prou innecessària, i mentre te l’explico aprofitaré els teus silencis per contemplar aquesta vermellor tan graciosa que se’t pinta al nas quan tens fred. Et convidaré a entrar a la sala d’estar escalfada, passa, dona, passa, i quan t’ajudi a treure’t l’abric provaré d’ensumar des de la distància prudent l’olor de xampú cítric i de perfum senzill i de pell neta. Diràs que tens gana, preguntaràs si ets la primera en arribar, i jo faré que sí amb el cap i afegiré, hipòcrita, farsant, que espero que els altres no triguin gaire.
 
Quan arribin els altres fingiré que m’interessa allò que diuen, que tu no ets l’única persona amb qui voldria parlar, que notar-te tan present, tan a prop, no em desconcentra. Jugaré internament al joc de les cadires i m’adjudicaré aquesta cadira o l’altra o l’altra en funció de la cadira que elegeixis tu. Tu no ho notaràs, perquè mai no ho notes, ni et qüestionaràs la coincidència estranya que sempre sigui jo la persona que tens al costat el dia del sopar de Nadal amb els amics. Somriuré quan em diguis que la meva temptativa de tarta de formatge t’ha agradat, no estava gens malament, t’ho juro, perquè el somriure és la mínima reacció exigible a la mentida benevolent. Acostumat com estic a somriure’t per dins, m’esforçaré més que mai a dibuixar un somriure que t’arribi com un gràcies, com un somriure que no ho signifiqui tot.
 
A l’hora dels regals seré el teu amic invisible. Gaudiré del privilegi d’observar-te de ben a prop mentre desemboliques el paquet amb cura i sense presses, com si el destí immediat d’aquell paper de regal no fos el contenidor blau. Despatxaré amb un oh, que bé el regal del meu amic invisible, perquè tanmateix ja sé que enguany el meu amic invisible tampoc no seràs tu, que mai no ets tu. Em preguntaré si tu també somriuràs per dins, el dia que al trosset de paper reutilitzat hi llegeixis el meu nom d’amic i d’invisible, i si també tindràs molt clar què t’agradaria regalar-me.
 
Cap al final de la vetllada farem cafès i un Trivial i jo m’enduré tots els marrons. Ens mirarem de coa d’ull amb una rivalitat impostada, còmplice, amistosa, mentre competim pel formatget verd, prepareu-vos per a una derrota dolorosa, amics. Em diré que entregaria tots els formatgets a canvi de gosar fer-te un petó quan ningú no ens vegi, però amb el darrer glop de vi negre m’empassaré aquell reflux temerari, les digestions són feixugues al Nadal. I ens acomiadarem i em faràs dos petons a les galtes, bones festes, moltes gràcies, ha estat tot molt bo. I aleshores tu marxaràs amb els altres i jo començaré a comptar els dies que han de passar fins que pugui tornar a convocar-te mitja hora abans que a la resta en el proper sopar de Nadal que organitzi amb els amics.

Comentaris

    Anònim Desembre 18, 2020 7:30 am
    M'ha agradat molt com ho escrius pareix tan aprop, m'ha fet sentir trista aquest sentiment engolit que no es treu per por, timidesa,... Les teues paraules tan senzilles arriben. Gràcies.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...