Foto: Zhana Yordanova
Els amics els tries o te’ls trobes? Ho pregunta l’empresària i escriptora Maria Climent, col·laboradora de Catorze, al Mercat del Llibre de Nadal de l’Antiga Fàbrica Damm, a Care Santos, autora de Mitja vida; a Sílvia Soler, d’Els vells amics, i a Joan Maria Morros, d’Els Coixinets. Però hi rumio, mentre per dins faig el llistat de persones-que-m’han-marcat-la-vida.
D’ahir i per sempre
“Allò que els amics són la família que tries és trampa, són amb els qui ensopegues”. Sílvia Soler conserva els que tenia de petita, però reconeix que si els conegués ara, que tenen vides i idees molt diferents, no en serien. És a dir, ho són perquè ho van ser. I segurament perquè, tot i que els camins s’anessin allunyant, es van fer grans de costat i de prop. Tenint present la complexitat de les relacions, ens regala un consell que li va donar el seu pare i que és d’aquells que ho fan encaixar tot: “No esperis dels amics més del que ells estiguin disposats a donar-te”. Vet aquí el remei a les altes expectatives i a les corresponents frustracions.
Que hi hagi algú
Joan Maria Morros descriu una situació fàcil d’imaginar: algú que viu sol i escriu bon dia a algun contacte del mòbil perquè li desitgi a ell també. O que, mentre sopa davant la tele, deixa anar qualsevol bestiesa a un grup de whatsapp perquè un respongui i l’altre, també, i hi hagi una mica de conversa –i companyia–. Deu ser, que al cap i a la fi, tots necessitem un algú i ser algú per algú, i que la idea de viure sense importar a ningú és insuportable.
Les grans tempestes i els petits detalls
Care Santos ho té clar: “Amics de debò se’n tenen pocs, però si els pots comptar amb els dits d’una mà i no te’n sobren gaire, ja és molt”. I potser caldria valorar aquest matís: una cosa són aquells amics, i una altra, els de debò. Amb qui construeixes uns fonaments capaços de suportar totes les tempestes i adversitats i putades del món. I no pas aquell fum, que a la mínima que una situació exigeix compromís, es converteix en el no-res. I segurament, si et preguntessis quin amic recordes, ara mateix et vindria un nom i un moment. Quan x es va arromangar per treure’m com fos l’espina que duia clavada entre l’esquena i el pit, quan l’altre dia x em va enviar un whatsapp preguntant-me com estàs i com pots saber que no estic bé si no m’has vist, quan vam brindar després que tot s’esquerdés. Quan hi vas ser.
Fins a la propera parada
Potser diria a la Maria que els amics te’ls trobes i els tries. Que amb alguns fas camí fins a una parada i, per molt que volguéssiu continuar, us heu quedat allà. I sou més passat que present. La prova: les converses són records. Que n’hi ha d’altres que la vida, i aquella mena d’atzar, una tarda et planten al davant: i ei, no ho saps ni ho sé, però et faré els dies millors. I aquella complicitat fa com si els coneguessis de sempre, i ja saps què diran quan sàpiguen que o quina cara farien si. Els amics de debò (un, dos, amb sort tres, a molt estirar, quatre) són els que et coneixen, t’intueixen i t’estimen tal com ets. Potser són pocs, però per anar on sigui que haguem d’anar, no cal res més.
