Amics que no sabies que tenies

Apareixen per sorpresa, sense que els hagis invocat amb els ulls tancats

Foto: bunnysuicides


Quan el teu món deixa de girar rodó, t’agradaria creure que hi ha gent a prop disposada a rescatar-te al vol. Tinc un clavell per a tu, que m’han dit que tens pena al cor i tristesa als ulls. Però pot passar que, mentre t’engoleix un d’aquests forats negres que tard o d’hora sempre arriben, miris a dreta i esquerra i a dalt i a baix i pensis que no, que no tens ningú que et regali flors –apa pren-lo, doncs– ni et faci de salvavides. Ningú disposat a fer allò que canta Carole King a You’ve Got a Friend: “Tanca els ulls i pensa en mi/ i aviat seré allà/ per il·luminar-te fins la nit més fosca”.
 
La bona notícia és que sí que hi són, aquests amics. En algun lloc. Però el teu desconcert té sentit perquè potser no són els que hauries imaginat d’entrada. Potser no són els qui hauries comptat amb els dits d’una mà si t’haguessin fet enumerar els amics de l’ànima. Ni tan sols els qui hauries inclòs a la tria si, en un rampell de generositat i sociabilitat, haguessis fet servir les dues mans. Amics que no sabies que tenies apareixen per sorpresa, sense que els hagis invocat amb els ulls tancats. S’esforcen en veu baixa a buscar la distància i les paraules justes. Encara que tu no els ho posis fàcil –és possible i probable que no els ho posis fàcil: et sembla tan difícil veure una finestra–, sovint les acaben trobant.
 
Rebre una d’aquelles hòsties vitals que no desitjaries ni al teu pitjor enemic és una putada més que no pas una oportunitat, però té alguna conseqüència positiva. Com ara que descobreixes quina gent et sap fer costat també quan van mal dades, també quan et costa Déu i ajuda deixar-te ajudar. I conclous que és la mateixa gent amb la qual voldràs viure i riure després del terratrèmol, quan toqui reconstruir-te. Au vinga amunt, amunt. Ni que només sigui perquè vindran nous tremolors –això és una predicció sense marge d’error– i val la pena que els sismes futurs t’enxampin en la millor companyia.
 

Comentaris

    E.pla Juliol 31, 2016 10:32 pm
    Eva,com sempre descrius les situacions i emocions més complexes amb una concreció i simplicitat excepcionals. Fa molt temps que et segueixo i t'admiro i crec que a mi,com deu passar a molta altra gent,ens has ajudat a encaixar millor situacions complexes.Ets una d'aquestes persones que ajuden en els terratrèmols.Ara i sempre,mil gràcies per ser-hi i regalar-nos els teus articles.
    Anònim Agost 1, 2016 8:25 am
    Gracies per aquesta reflexio plena de veritat i sentiment que segur ha ajudat a gent que s ha sentit identificada. Costa saber tal com dius, el marge just en el que t has de col.locar, ni masa a prop ni massa lluny. Diuen que el temps ho cura tot, si, pero sempre queden les cicatrius que potser algún día podrás acariciar sense dolor.
    Anònim Agost 1, 2016 10:01 am
    Hola Eva. Certament en els moments més difícils és quan esperes que els amics hi siguin. A casa vam passar dos anys, cap a tres, molt durs per una malaltia de la filla gran. He de dir que em vaig sentir molt sola, molt poc acompanyada pels que jo suposava ens havien de fer costat. Per això parlo de decepcions. També he de dir que altres persones menys properes van mostrar més empatia cap a nosaltres. Penso que els amics que no comptàvem ens ajuden perquè sovint són persones que han passat per terratrèmols i et poden entendre millor que els amics amb qui comptes a priori. Passar per moments foscos et fan ser més net, menys hipòcrita; també et fan ser més obert per deixar que se t'acosti gent que no coneixes. És com si poguessis veure un fons de les persones que abans no distingies. Gràcies per la reflexió. Totalment d'acord.
    Anònim Agost 1, 2016 11:36 am
    De repent, quan menys t'ho esperes, de quin menys t'ho esperes, reps un whatsApp, un mail o un somriure de "aquí estic" Molt cert, Eva.
    ArturG Agost 1, 2016 8:00 pm
    Estic molt d'acord en que a molts ens costa deixar-nos ajudar. L'amistat és tipus de relació que molt sovint està envoltada d'un imaginari magic i fantàstic, que molt sovint em vist en el cinema de disney o jovenil. La força de l'amistat, l'amistat verdadera, etc. L'amistat, tal i com l'entenc jo, és un compromis, un acord, una relació de simbiosis. El que diferencia l'amistat de calitat és la durada i compromis de les parts. Hi ha amistats que a la primera de canvi ja trenquen el tracte, tal i com diu l'article. Però també hi ha, i aquí és on volia anar a parar, qui utilitza un mal moment o un "forat negre" per treure la maxima rendibilitat al acord d'amistat. M'agrada valorar els meus amics pel que m'aporten en el dia a dia, en els anys, fins i tot al llarg d'una vida.
    A.E.Riera Agost 1, 2016 9:15 pm
    Em falten paraules per expressar com em sento de trobar escrits tots aquests sentiments que tants cops m'han colpit...sense que mai no hagi pogut trobar les paraules per poder abocar -los! Gràcies
    Anònim Agost 4, 2016 1:54 am
    Eva. Parles de mi. Gràcies
    Rosa Maria Carbonell Agost 16, 2016 9:47 pm
    Felicitats Eva. Escrius i descrius sentiments i emocions de manera molt sàvia i propera. Cert, els terratremols són salvatges, però que meravellós és trobar aquests amics que recolzen, t'aixequen i acompanyen. Em quedo amb les teves paraules: "Val la pena que els sismes futurs t'enxampin en la millor companyia"
    Raül M. Març 14, 2020 1:43 pm
    Gràcies, Eva, per aquest alè de responsabilitat, just quan tanta gent ha decidit anar de vacances en una situació de gravetat extrema, posant en risc altres persones i potser tensionant els serveis sanitaris comarcals. Ara bé, quan tot hagi passat gràcies a la corresponsabilitat, espero que no descobrim que alguns poderosos no hi són al darrere implicats per aconseguir treure'n un rèdit econòmic.

Nou comentari