Amor terrible

Et deixarà cec de tant mirar-li la boca d’amagat, mut de tant callar-li el nom

Foto: Jens Schott Knudsen


Et parlo de l’amor de què parlava Joy Division, del que ens partirà en mil trossos. De l’amor terrible que canta estripant-se l’ànima The National i que tant t’agrada. De l’amor que mai. De l’amor que no.
 
I mira que hi ha guerres i malalties i dolor immens i maldat en aquest món. Pesars i tristeses infinites i injustícies clamoroses i tu, menut com un cigró, encara no entens com pot ser. Com és que a tu, el que et fa mal –mal de veritat– és això. És aquest amor terrible. Que com és que et deixa immòbil davant d’un text que no saps què diu, davant la tele apagada. Ningú t’ho va dir a l’escola, que les pedrades que vas rebre al pati serien un joc de nens al costat de les ferides de la voluntat.
 
I estàs cansat de barallar-te amb aquesta tossudíssima basorèxia que et deixarà cec de tant mirar-li la boca d’amagat, mut de tant callar-li el nom, asprives les mans de no tindre-li la cara a prop. Feréstec el cor de tant de negar-lo.
 
I estigues preparat, perquè notaràs que arriba l’estiu a la vida dels altres i hauràs de veure com, de tu, passarà de llarg. Amb sort, podràs ensumar de lluny les petúnies però no, l’estiu del tot no acudirà.
 
I serà llavors quan respiris primavera que decidiràs, cas que et creuis en algun bar pudent del barri més deprimit de la ciutat la pestilent mirada del diable, fer-hi un pacte: deixa’m besar-la només un cop, a canvi del que vulguis, i després tornaré a l’hivern més siberià amb l’escalfor del seu record.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...