Foto: Wayne Stadler
Les façanes daurades i ataronjades es reflecteixen en un mar glauc, potser glaçat. Al fons una serralada imponent, coberta d’una neu blavosa, gairebé fosforescent, vigila la ciutat. Els colors de la postal rebregada, que el pare havia penjat a la cuina, els havien saturat fins a l’excés. Semblava una d’aquelles pel·lícules de l’oest, acolorides per una mà matussera, que miràvem a casa a l’hora de la migdiada.
Ningú no havia escrit ni una paraula a la part de darrere de la postal ni hi havien enganxat cap segell. Mon pare potser la va comprar al Mercat de Sant Antoni, o als Encants. Mai no va anar a Alaska ni em va explicar per què l’havia penjat a la paret de la cuina. Ni aquesta, ni cap de les altres que es marcien al seu voltant.
Des de la finestra d’aquesta habitació impersonal, en l’hotel asèptic on m’ha allotjat la universitat, busco alguna cosa que em recordi la postal del pare. Els colors mentiders de la fotografia s’han fos, sota un cel gris i pesant. A banda i banda d’un carrer massa ample per acollir-hi vida, s’hi aixequen enormes blocs de formigó sense ànima. Al fons, entre els núvols, s’intueixen les muntanyes majestuoses. A l’altre extrem del carrer, hi treu el cap un mar metàl·lic i inhòspit. Però la grisor que m’envolta em desperta un somriure ple de tendresa, perquè la postal del meu pare em recorda el gargot innocent d’un nen que volia ser pintor.
A la paret de la cuina, entre rajoles blanques enterbolides pel temps i les olors del menjar, Anchorage convivia amb Times Square, inundada de llums de neó gairebé psicodèl·lics, amb un Taj Mahal d’un blau grisós, amb les ruïnes del Machu Pichu acabades de llevar entre la boira, amb la buidor imperial de la Plaça Roja i, fins i tot, amb les madrasses de Samarkanda repintades de blau turquesa per un altre fotògraf maldestre. Una mica apartades, com si fossin estrelles d’altres constel·lacions, un pla general del Col·liseum i una panoràmica dels Camps El·lisis lluien sobre les rajoles tèrboles. Aquestes eren les úniques postals que estaven escrites per darrere, amb la lletra polida i alegre de la mare i la signatura de tots dos. Se les havien enviat al pis buit, acabat d’estrenar, amb una cuina de rajoles d’un blanc esclatant, com en una mena de joc innocent de recent casats. La resta, eren només imatges, sense paraules. Més enllà de París i Roma, només hi habitaven els somnis. Els seus es van quedar allà, a la cuina de les rajoles blanques. Els meus van néixer allà, enganxats en aquella paret, i es van anar convertint en realitat a mesura que el món s’anava fent petit.
M’agradaria poder trucar al meu pare, com havia fet des de Nova York, o des d’Aguas Calientes, amb les postals als dits. Li explicaria el que veig des de la finestra i ell em preguntaria per les marees de la badia de Coock i per si la serralada de Chugach es veu tan imponent com a la postal, i per ves a saber quins altres detalls que hauria buscat en l’enciclopèdia esgrogueïda del menjador. Quan li digués que tot era gris, es faria un silenci i al cap d’una estona mormolaria “esclar, esclar”. Llavors, li parlaria de la Bombolla i de les aigües calentes i pudents que s’expandien com una podridura al mig del mar. I ell tornaria a fer “esclar, esclar” i em preguntaria per què passaven aquestes coses, orfe de respostes, a les pàgines marcides de la seva enciclopèdia. I m’escoltaria en silenci, concentrat, assentint amb el cap, de tant en tant.
No entenia la majoria de coses que li explicava sobre la meva feina. Al principi m’emprenyava amb ell, cap al final, quan encara n’entenia menys, m’emprenyava amb mi per no saber-les-hi explicar millor. Em sentia impotent quan veia que tot allò que per a mi era important, que m’absorbia la vida, per a ell era estrany i llunyà. Llavors només ens podíem trobar a les postals.
Deixo la postal sobre el llit, al costat de la maleta a mig desfer, el portàtil i la carpeta amb la documentació. Pàgines impreses amb estadístiques, gràfiques i mapes acolorits de l’oceà Pacífic que mostren una gran taca vermella prop de la costa oest d’Amèrica del Nord, amb uns colors tan pujats que recorden les postals del pare. No són més que dades, tendències i interpolacions. Vistos allà, estesos damunt del llit, aquells fulls semblen inofensius. Els números no s’escalfen, ni foragiten els peixos, ni desprenen l’olor de l’aigua morta. Potser demà, en una sala de conferències tan impersonal i freda com aquest hotel, ens explicaran alguna història de pescadors que no coneixen els peixos que pesquen, de bonítols ratllats que han aparegut a Alaska, a milers de quilòmetres del seu hàbitat, i de corbs marins fora de si, que mengen plàstics perquè no saben què menjar. Nosaltres ho apuntarem i deixarem anar algun oh! sorprès. A la pausa del cafè ens indignarem i compararem dades, per indignar-nos més, encara. Malparlarem dels governs que no ens financen com caldria i dels imbècils que prenen decisions sense entendre res del que està passant. Alguns ens quedarem uns dies a Anchorage, segurament ens portaran al port i parlarem amb pescadors i potser també amb ocellaires. Fins i tot, espero, ens duran a mar obert i ens mostraran l’aigua podrida. Abans de marxar, redactarem informes precisos i raonats. Les conclusions, ja les podria escriure ara, seran demolidores. Aquestes aigües ens ensenyen com serà el mar d’aquí a cinquanta anys. I no ens agradarà. Ja ho vaig escriure en un article que em van demanar per a un diari. En anglès quedarà encara més dramàtic.
Mon pare hauria fet que sí amb el cap. Li hauria estalviat els números, però li hauria parlat dels pescadors i els corbs marins. En algun punt hauria desconnectat, però hauria seguit assentint i, encara que es perdés algun detall, hauria entès el final de la història. I ara què? Em diria. I jo no sabria què respondre-li.
M’aferro a la postal. L’Anchorage de la finestra és una taca grisa i impersonal, una altra ciutat americana imaginada per a passar-hi en cotxe i només aturar-s’hi a dormir, entre la serralada i el mar. A la paret de la cuina era alguna cosa més. Allà tot era molt més lluminós, molt més màgic, molt més llunyà. Ara ja fa temps que ningú encén els fogons, però les postals encara estan enganxades a la paret, per recordar-me d’on vinc. Quan vaig anar a recollir-la, feia tres mesos que no havia entrat al pis. Tot era al seu lloc, endreçat i cobert d’una fina capa de pols. La meva dona m’insisteix que l’hauria de vendre, que no en faré mai res. Jo li dic que potser, sí, que algun dia. Que de moment l’hauríem de pintar i provar de llogar-lo. Ella diu “esclar, esclar”.
Giro la postal. El revers, buit, s’ha tornat ocre. Agafo un bolígraf de propaganda i hi escric la data i el nom de l’hotel. A sota hi afegeixo “Anchorage”. És la meva manera de certificar que aquella imatge s’ha fet tangible, però un cop acomplert el tràmit, se’m fa incòmode tenir la postal a les mans. La guardo a la carpeta amb el logo de la universitat on endreço la documentació sobre la Bombolla.
Sense deixar la carpeta, m’assec al llit i fullejo els documents que m’he imprès al despatx. De tant en tant, assenteixo amb el cap. Hi ha un camí, una línia més o menys recta, que uneix la postal i aquesta habitació d’hotel. Una línia que he seguit jo i que ha seguit tota la meva generació. La línia que porta de contemplar amb un astorament innocent la ciutat plena de llums a obrir els ulls de bat a bat, des d’una finestra real d’aquesta ciutat imaginada, per mirar la bombolla que s’està menjant el mar.
Torno a assentir i mussito “esclar, esclar”. La meva línia m’ha dut fins aquí. Els meus fills ja han estat a Nova York i a París. Podrien fer la volta al món resseguint els imants de la porta de la nevera. A ells no els puc enganxar cap postal de colors retocats a la paret de la cuina. No tindria cap sentit. Només se m’acut una imatge per penjar-los-hi, el mapa de la costa d’Amèrica del Nord amb una taca vermella que s’estén des de Califòrnia fins a l’estret de Bering.
D’aquí a uns anys, quan les parets de la cuina s’hauran marcit i el vermell s’haurà escampat per tots els mars del planeta, aquest full groguenc els recordarà els meus malsons i les postals, si encara n’hi ha, s’hauran de tornar a acolorir.
