Foto: george.bremer



Ma iaia Maria Cinta feia el cafè de cafetera d’aquelles de fogons, de les antigues, de ferro. I el feia aigualit a més no poder. Després de dinar, en feia un per a ella i un altre per a mon iaio Juanito i se’ls bevien al sofà del menjador, mirant la telenovel·la. Jo anava jugant per terra, a sobre la catifa, perquè era prou petita com per estirar-me al terra i que ningú ho trobés estrany. Jo no ho demanava, però ma iaia sempre me n’oferia una culleradeta, com intuint que a esta xiqueta li falta viri. I, com que era ben creguda, obeïa i em prenia la culleradeta de cafè que ni m’agradava ni em deixava d’agradar. Recordo que era dolç i aigualit. Aigua calenta amb sucre i regust de cafè. Els agradava així.

Potser acabo de deixar enrere l’any més llarg de la meva vida. Un any esgotador i trist, com un ocell que vola mullat amb una ala trencada. D’aquest esgotament parlo. A poc bé que vagi el 2018, el donarem per bo. Ha estat l’any del no. No a tot. I, de fet, l’única cosa que ha estat que sí, ens han dit a cops de porra i de presó que no, que tampoc.

A mi el cafè m’agrada curt i sense sucre. Però avui estic sola a un bar de la Rovira i m’he demanat un cafè americà, li he abocat un sobre sencer de sucre i me l’he pres a culleradetes. Ho faig només les poques vegades en què vull que el cafè em duri més de dos glops. Una parella s’ha fet un selfie des de la taula del costat i jo he sortit de fons entremig dels dos, mirant a càmera, a punt de posar-me la cullera a la boca amb els ulls plens d’indiferència mentre sonava una de les meves cançons preferides: Please, please, please, let me take what I want (this time), de The Smiths.

L’olor d’aquest cafè m’asseu la iaia Maria Cinta al costat i gairebé la veig empapussant-me. Tinc una mica de ganes de plorar en pensar que no puc explicar a cap de les dues àvies que de vegades prenc cafè aigualit i recordo casa seva i que les coses van tan diferent, ara. Que fins i tot l’any més trist t’ensenya paraules extraordinàries com sororitat, feminisme o empoderament i els n’explicaria els significats, a elles que mai van dur pantalons.

Els diria que les enyoro i que he après que l’enyor va carregat d’amor, que és l’únic que m’emporto del passat. I no soc de suplicar, per això no demano al futur el que resa la cançó de The Smiths, però una cosa la sé segura: l’any del no ja l’hem passat.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix