L’any del no

Els diria que les enyoro i que he après que l’enyor va carregat d’amor

Foto: george.bremer



Ma iaia Maria Cinta feia el cafè de cafetera d’aquelles de fogons, de les antigues, de ferro. I el feia aigualit a més no poder. Després de dinar, en feia un per a ella i un altre per a mon iaio Juanito i se’ls bevien al sofà del menjador, mirant la telenovel·la. Jo anava jugant per terra, a sobre la catifa, perquè era prou petita com per estirar-me al terra i que ningú ho trobés estrany. Jo no ho demanava, però ma iaia sempre me n’oferia una culleradeta, com intuint que a esta xiqueta li falta viri. I, com que era ben creguda, obeïa i em prenia la culleradeta de cafè que ni m’agradava ni em deixava d’agradar. Recordo que era dolç i aigualit. Aigua calenta amb sucre i regust de cafè. Els agradava així.
 
Potser acabo de deixar enrere l’any més llarg de la meva vida. Un any esgotador i trist, com un ocell que vola mullat amb una ala trencada. D’aquest esgotament parlo. A poc bé que vagi el 2018, el donarem per bo. Ha estat l’any del no. No a tot. I, de fet, l’única cosa que ha estat que sí, ens han dit a cops de porra i de presó que no, que tampoc.
 
A mi el cafè m’agrada curt i sense sucre. Però avui estic sola a un bar de la Rovira i m’he demanat un cafè americà, li he abocat un sobre sencer de sucre i me l’he pres a culleradetes. Ho faig només les poques vegades en què vull que el cafè em duri més de dos glops. Una parella s’ha fet un selfie des de la taula del costat i jo he sortit de fons entremig dels dos, mirant a càmera, a punt de posar-me la cullera a la boca amb els ulls plens d’indiferència mentre sonava una de les meves cançons preferides: Please, please, please, let me take what I want (this time), de The Smiths.
 
L’olor d’aquest cafè m’asseu la iaia Maria Cinta al costat i gairebé la veig empapussant-me. Tinc una mica de ganes de plorar en pensar que no puc explicar a cap de les dues àvies que de vegades prenc cafè aigualit i recordo casa seva i que les coses van tan diferent, ara. Que fins i tot l’any més trist t’ensenya paraules extraordinàries com sororitat, feminisme o empoderament i els n’explicaria els significats, a elles que mai van dur pantalons.
 
Els diria que les enyoro i que he après que l’enyor va carregat d’amor, que és l’únic que m’emporto del passat. I no soc de suplicar, per això no demano al futur el que resa la cançó de The Smiths, però una cosa la sé segura: l’any del no ja l’hem passat. 

Nou comentari