Aprendre a mirar

Que la cura per trobar el sintagma adequat, l’eufemisme idoni, no ens faci més mal que bé

Foto: Catorze


El 3 de desembre és el Dia Mundial de les Persones amb Discapacitat. I resulta que avui en parlarem molt, d’aquests cossos o cervells que surten dels paràmetres estàndard. Parlarem d’accessibilitat, d’andanes i rampes, d’inserció laboral, de relacions sexoafectives i, amb una mica de sort, encara emetrem un reportatge sobre les meravelles de l’esport i les històries de superació personal. A la primera línia de guió, com a molt tard a la segona, amb pressa per fer la feina que no hem fet durant 364 dies, ens assetjarà el dubte: com n’hem de dir, d’això? El repertori d’opcions terminològiques és infinit. Hem sentit de tot: invàlids, impedits, minusvàlids, disminuïts, persones amb discapacitat, persones amb diversitat funcional… Com veieu, n’hi ha per a tots els gustos, i les possibilitats de tria abracen sensibilitats i consciències molt variades, també els qui no tenen sensibilitat ni consciència pel que fa a aquest col·lectiu. Amb tot, sembla que persones amb diversitat funcional, l’última d’incorporar-se al rànquing, és la més ben valorada. Per allò de la inclusivitat i el respecte als cossos que no entren en el cànon.

Sí, d’acord, és cert que el llenguatge és un element clau a l’hora de crear un imaginari col·lectiu, una idea de societat solidària i tolerant amb allò que se salta la norma. També ens sembla un encert utilitzar un sintagma amb el mot persones, un apel·latiu que no redueixi l’ésser a una de les moltes característiques que el defineixen. Sí, el llenguatge és important. Però tampoc no hem de permetre que la voluntat de ser políticament correctes ens obsessioni, que la preocupació per com ho hem de dir ens bloquegi i ens instal·li en el bonisme, que ens faci oblidar altres coses igualment importants: què fem quan topem amb una persona amb necessitats especials, com la mirem.

Els termes amb què ens hi referim, passada l’adolescència o l’acceptació d’una nova situació —un moment de la vida en què les etiquetes pesen molt—, van perdent capacitat lesiva amb el temps. Potser perquè la possibilitat de ferir va molt lligada a l’autoestima de l’altra persona i el com mirem va guanyant pes en detriment del com ho diem. En el dia a dia, hi ha mil obstacles a resoldre tan o més importants que el llenguatge.

Contribuir a la inclusió és deixar seure al metro quan algú ho necessita i no mirar cap a una altra banda, és atrevir-nos a mirar, precisament, a preguntar sense pors, en comptes de pensar que, quan vulguin, ja ens ho explicaran. És lluitar per una escola integradora, que s’allunyi de l’estranyesa, és explicar als infants que no tothom va al mateix ritme. Aprendre a mirar vol dir observar les andanes cada cop que pugem al metro, fixar-nos en els desnivells que hi ha i en els ascensors que no hi ha. Aprendre a mirar és contractar una persona pel que és, pel que ha après i pel que pot aportar, no pas pel certificat que té i les exempcions econòmiques que suposarà a l’empresa. Aprendre a mirar és obrir els ulls a una sexualitat variada, ampla, adonar-se que el cos és un llibre i que hi ha moltes maneres de llegir-lo, és saber que la maternitat de les dones amb diversitat funcional és un dret tan digne com qualsevol altre.

És agafar el megàfon i dir-ho. És que les institucions públiques ofereixin les prestacions necessàries, que facilitin l’accés a terapeutes, a cadires de rodes, a caminadors i a assistents personals sense fer sentir a qui ho necessita que li paguen un viatge de luxe a les Canàries. És enfadar-se perquè la família ha d’arribar massa sovint on no arriben els serveis públics i, si no tens diners, ja t’ho faràs. És pensar que mai no t’havies plantejat res de tot això i que, a partir de demà, potser ja toca.

Estem d’acord, sí, el llenguatge és importantíssim. Sempre que la cura per trobar el sintagma adequat, l’eufemisme idoni, no ens faci més mal que bé. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. De res no servirà que compartiu aquest article ni que ploreu mirant el reportatge de torn si demà al bus feu com si res. Perquè resulta que el vostre seient és tou, còmode, i us fa una mandra terrible cedir-lo a aquest noi que ve —o a una noia amb discapacitat com jo mateixa, sense anar més lluny— i que, coses de la vida, camina d’una manera molt rara.

Comentaris

    Anònim Desembre 3, 2015 8:43 am
    Es podria dir més alt però no més clar.
    Loli Muñoz Desembre 3, 2015 11:07 am
    Hola, molt d'acord amb l'article. Us vull fer veure, per aixó que els símbols tambè són importants, que han de ser el més genericament inclusius possible. I la imatge té un logo de discapacitat auditiva que només fa referència a una part dels sords: els signistes. Som molts, cada vegada més, els discapacitats auditius que ens comuniquem oralment, bé perquè hem perdut audició després de haver aprés a parlar, o bé perquè des de ben petits es va fer un esforç per potenciar aquest tipus de comunicació, alguns amb ús d'audiòfons, alguns amb Implants Coclears, tots amb el recurs de la lectura labial i ajuts tècnics disponibles, bucles magnètics, emissors i receptors d'FM, etc... El logo que fa referencia a l'accessibilitat per aquests grups és una orella amb una T, (per un mode des aparells que permet rebre el so). Potser caldria fer servir tots dos logos. Per nosaltres és important la visibilitat, el reconeixement de les nostres necessitats que mai resten en relació a les dels altres col.lectius. Gràcies.
    M.Dolors Ponsi Desembre 3, 2015 11:17 am
    Com ja han dit, més clar impossible. L'article m'ha encantat
    Beni Desembre 3, 2015 10:39 pm
    M'ha agradat molt???
    Kike Desembre 4, 2015 10:43 am
    Poco a poco se han ido haciendo a lo largo del tiempo muchas mejoras en este campo . De los lejanos tiempos en los que por la calle apenas se veían las personas de las que hablamos porque eran tantas las limitaciones que prácticamente estaban enclaustradas en su propia casa hasta el día de hoy se ha ido haciendo camino en la mejora . Pero queda mucho por hacer , como en tantas otras cosas . Desde el optimismo desde el que escribo os animo a todos a seguir trabajando para optimizar los recursos y las conciencias . Un fuerte abrazo !!!
    Mercè Oltra Desembre 4, 2015 4:14 pm
    M'he quedat bocabadada de que algú s'espliqui tant ve amb paraules plenas de cultura y "saboir fair". Es una realitat tant vella com el temps, i ens passa cuasi cada dia, i som nosaltre qui mirem a l'altre costat per no tindre la calentia de dir: aixeca't sisplau que jo necesito el puesto. Pot ser tindriem de ser mes valents i cridar mes fort que la resta dels "normals". Una abraçada i sempre endavant.
    maria P O Desembre 4, 2015 10:26 pm
    Hola Laura, admiro la teva fortalesa, la teva valentia et sera per que puguis fer el que et proposis, ho estas demostran cada cop mes. Un escrit fantastic, comtinua aixi. Una forta abraçada. Maria.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...