Una d’aquelles trucades

I la veritat és que el Melcior, per ser un Rei Mag, és bastant normal

Foto: Guillermo Alonso



Van trucar i van demanar per mi, que hi és la Míriam?, i la Míriam sóc jo però vaig fer com que no ho era, i vaig dir, un moment ara s’hi posa, i li vaig voler passar el telèfon a la mare, però la mare em va mirar com dient, no veus que estic fent coses?, i estava fent coses, el dinar per ser més concrets, i llavors vaig canviar la veu perquè no es notés que tornava a ser jo, i vaig dir, sí mani, com diuen les persones grans, i llavors va dir, no saps qui sóc?, i no ho sabia, perquè la veu de la gent és diferent quan la sents per telèfon, com la meva veu, que si la veig a un vídeo o la sento des de fora i no des de dins meu, no sembla meva, i vaig dir que no, que no sabia qui era, i llavors va dir, sóc el Rei Melcior, i per poc no em desmaio.
 
La mare va sortir de la cuina eixugant-se les mans amb un drap i em va fer amb el cap el gest que vol dir, qui és?, i jo vaig obrir els ulls perquè pensava que no em creuria, així que vaig  marxar cap a la meva habitació i em vaig estirar al llit, que és el que fan moltes noies a les pel·lícules quan parlen per telèfon, perquè jo em sentia ben bé a dins d’una pel·lícula d’aquelles que no te les creus, que dius no pot ser, i de cop sí que pot ser i t’està sent a tu en persona, per dir-ho d’alguna manera.

Un cop estirada al llit, la mare em va seguir i jo vaig fer-li així amb la mà com dient, deixa’m sola, i va fer un gest amb la cara com dient, vale vale, perquè la mare i jo ens entenem bastant bé sense parlar, i vaig dir ja pel telèfon, de veritat ets tu?, i em va dir que sí, i que trucava per veure com estava, i també perquè m’havia estat observant i no estava gaire content, i vaig aguantar la respiració i va dir, qui t’ha convençut que els Reis Mags no existim?, i vaig dir l’Oriol Mena, perquè és veritat, va ser l’Oriol qui va començar a dir a l’escola aquelles coses dels Reis, i va dir, ah l’Oriol, aquell nen del carbó, i se’m va escapar el riure.
 
Després vam estar parlant de tot una mica, saps?, de les coses que m’havien portat, del que més m’havia agradat, i la veritat és que el Melcior, per ser un Rei Mag, és bastant normal, però ja ho diu la mare, que la gent important ho és més quan no es nota, i té raó, i el Melcior em va dir que fes bondat i vaig dir que sí, i li vaig preguntar si la nota que em van deixar a la porta de casa estava enganxada amb el celo de la meva habitació, perquè no vaig sentir res, i va dir que sí, i que van entrar durant un moment que estava adormida i que van estar esperant molta estona a la porta perquè em sentien moure’m al llit, i llavors vaig saber que era veritat, que el Rei era el Rei i ningú més.
 
Quan vaig penjar la mare em va dir, qui era?, perquè normalment no parlo per telèfon i quan em diuen si vull parlar amb els avis molts dies em faig la despistada, i vaig pensar que potser si l’hi explicava no s’ho creuria, i vaig dir, l’Oriol, i la mare va dir, i ara què vol aquest?, i res, volia disculpar-se per aquelles coses que va dir.

Comentaris

    Jordi Riera Brugalla Gener 13, 2015 12:05 pm
    La il·lusió de creure allò que sembla increïble

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...