Aquest altre viure

La bellesa de debò és en la natura

Foto: Gemma Ventura


Com l’ocell que s’agafa a la branca més bonica del bosc. I no la vol deixar anar. I sa mare, empenyent-lo amb el bec, li diu: au, ves, aprèn a volar. Com l’ocell que s’ho mira tot per omplir-se els ulls d’un cel que no es repetirà mai. Dels dotze fanals d’un poble que només ha vist de lluny. Dels cirerers vermells que semblen espelmes repartides pel bosc. Del foc just que t’abriga i no et crema. De la llum que passa com un pinzell per sobre de tot, per sobre de mi. 
 
Fa onze dies que soc a Farrera i avui havia d’anar amb l’Anna a Solsona. Que per mi volia dir apropar-me a aquest món boig de fora. A tot aquest soroll que em rebenta per dins només d’obrir la pantalla. I li he dit no no vinc, i a última hora davant del cotxe: sí. I he anat a buscar la maleta i no. I feia anys que no em sentia tan bloquejada. 
 
M’hi quedo uns dies més. Sé què hi ha a l’altra banda. Em fa por. Però també sé què hi ha aquí: em fa bé. Em diu el que no em sé dir: un avió que anava recte a algun lloc tot d’una ha girat, i ha deixat un rastre que només ha durat un moment. Mitja teulada era pleníssima de fulles ocres, l’altra encara no. La tardor que cada dos per tres surto a mirar com qui viu de mirar miracles, comença a despullar-se: ve l’hivern. I el bosc camina encara que la muntanya no es mogui. De fet, tot camina cap algun lloc, les coses de dins meu, també. 
 
I surto al carrer perquè fa olor de llenya. I com si portés un cistell, me la guardo i després la busco en la memòria, com hi busco el que no dic. I entro al cementiri i cadascú està enterrat sota terra: aquí els morts i els vius tenen un lloc. I faig fotos amb els ulls a les paraules de la Coco quan em tira les cartes i diu que el diablo te va a favor, ui, el hermitaño te sale mucho. I a les del fill del ferrer mentre m’ensenya la ferradura amb l’ungla d’un cavall: quan el ferro és calent, en fas el que vols. Al veí que lliga el grèvol a la barana perquè els pardals no se’n mengin les boles: aquí no tenim rellotge, és un altre viure.
  
I és aquest altre viure el que vull: el d’encantar-me mirant allò que passa fora de mi, el de no córrer perquè sí, el de tenir el silenci de fons per escoltar el so de cadascú, ara de les esquelles, ara de qui que camina sota el balcó, el de veure com el sol surt per aquí i se’n va per allà, com amb poc pots anar fent, com la bellesa, la bellesa de debò és en la natura: en els cirerers vermells, en el cel roig, en la boira que ho esborra tot, en els sentits que recupero quan soc a prop del bosc, en aquest ritme que ves que li expliques de pandèmies i hòsties. I potser queda frívol, però necessitem bellesa per viure, per protegir-nos, per no caure en la derrota definitiva.

 

Comentaris

    Anònim Novembre 7, 2020 10:31 am
    Transmets en paraules emocions.... Genial
    Follet Lunar Novembre 1, 2020 6:21 pm
    Difícilment m'he sentit tant identificada com amb tu, Gemma
    Francesc Ventura Torres Novembre 1, 2020 12:30 pm
    Tu i jo no ens coneixem. Em sembla recordar que la meva filla Eva va coincidir amb tu a Farrera aquest darrer estiu. I dic “coincidències”, no tan sols al fet de tenir el mateix cognom, sense ser parents, però si que coincidim amb el que sentim quan som a Farrera. Gràcies a un molt bon amic, coneixem Farrera de fa molts anys. De quan la majoria dels pocs habitants del poble, eren nascuts en aquests indrets del Pallars. Els nous vinguts, eren qualificats com a “hippies”. Ara aquells “hippies” són els que han donat vida al poble. I els que hem tingut la sort de poder pujar a aquest indret privilegiat del Pirineu molt sovint, no hem sabut trobar cap poble que ens faci sentir totes les emocions i sentiments que tu has explicats tant bé en els teus escrits. Acabo, cada vegada que no he trobat cap més solució que tornar a marxar cap a la ciutat amb la que no he trobat la manera de deslligar-me de les “obligacions” quotidianes, dos dies avans d’agafar el cotxe, ja em trovo malament. La tristesa i la mala llet fa estralls en el meu interior. I quan començo a baixar, carretera avall, i passo pel davant de la font i saludo al “Open”, que puja amb el tractor, i inevitablement em ve a la memòria la gran lliçó de geografia que anys endarrere em va donar, explicant-me tots els noms dels turons i muntanyes que envolten aquest indret..., les llàgrimes d’impotència em venen als ulls i he de reduir la velocitat per poder fregar-me els ulls. I penso, tal vegada és la darrera vegada que pujo a Farrera.
    Mon Folch Novembre 1, 2020 10:14 am
    La bellesa també és en les teves magnífiques paraules. Això és poesia! Mon
    Asolcam Novembre 1, 2020 8:05 am
    I tant que necessitem bellesa, aquesta bellesa natural que cal mirar per impregnar el nostre mirar i tirar endavant. Contemplació conscient. Gràcies x l'escrit. Preciós.

Nou comentari