Aquest deliri

De prop et volia lluny i de lluny et volia de nou

Foto: Federica Campanaro


Primer et vaig enlairar al cel. 
Va ser com vestir un home amb una roba que no era seva. 
Vaig encolomar-te la necessitat extrema de bellesa. 
I tu, que et veies lleig, no sabies assumir aquell paper.  

I el misteri: per què et vaig voler a tu i no a ell, 
són coses que un mai sap d’on venen, però això ara tant és. 

En contra de tantes coses i a favor de tan poques, 
vaig creure que allò era estimar. 
Voler-nos sempre amunt, ensorrar-me sense tu. 
I fugir-te i tornar-hi. I suplicar-te i desgastar-me. 
De prop et volia lluny i de lluny et volia de nou. 
I aquest deliri era el meu amor, 
perquè cadascú omple les paraules grans com pot. 

Al cel els núvols duren una estona, canvien de forma i desapareixen.
A terra la vida passa, i allò pel que et desvivies arriba un dia que ni hi penses.

I avui et veig vestit amb la teva roba, 
i amb el fàstic de reconèixer com ets, 
m’aparto: ja no et vull dins meu, 
i me n’adono: vaig ser jo qui em vaig estafar.
Qui et va entregar la bandera, qui en tenia prou amb dues molles de pa. 

Un dia, potser, sabré estimar les coses com són i no com voldria que fossin. 

Nou comentari