I ara és setembre

Avui tornes al teu pis buit (molt buit) i entremig ha passat un estiu sencer

Foto: Jeffrey Zeldman

 

A veces la belleza me supera y no sé cómo afrontarla.
Mark Oliver Everett 

 
 
El final de l’estiu sempre té regust d’irreversibilitat. Escrivies aquesta frase pretensiosa a les vuit del vespre en el bloc de notes del mòbil mentre us feien fora de la piscina municipal d’un poble de l’interior on més o menys estiuejàveu durant tres dies.
 
Era l’últim vespre que hi éreu. Segurament no hi tornaríeu mai més (per què has de voler tornar a estiuejar a un poble de l’interior on el millor pla és la piscina municipal?), però eren les vuit del vespre i el sol deixava anar els raigs més tous del dia i estàveu asseguts en una taula d’aquelles de plàstic de Coca-cola, acabant-vos la cervesa i, en mirar la piscina buida, quieta com un hivern, rodejada d’una gespa que ja no allitava ningú, et va abraçar una sensació de finitud. Miraves una postal que s’acabava, una quietud, una mena de passat. Vas pensar que no tornaries mai més a mirar aquell paisatge. Que no tornaries a ser mai més la persona que havies estat durant aquells tres dies de vacances en aquell espaitemps determinat. Penses, mentre ell se t’acaba la cervesa (necessites ajuda, amb esta cerveseta abans que mos fótiguen fora, reina? En què penses, se pot saber?), que els entorns i les circumstàncies ens fan ser d’una manera o d’una altra, sense que ni tan sols ens n’adonem. I com que el temps, en principi, passa, encara que tornem al mateix lloc, no el veurem igual si estem en una altre moment vital o amb una altra o amb no cap companyia, però no l’hi expliques.
 
Avui tornes al teu pis buit (molt buit) i entremig ha passat un estiu sencer. Et gronxes amb els records de sal i de sorra i les nits amb música de fons i saltes d’un a l’altre com un melisma i et preguntes si encara ara que estàs aquí sola (molt sola) ets la mateixa persona que has estat aquest estiu o si el temps et transforma sense treva en algú que avança, avança ves a saber on, perquè tu no ho saps.
 
Alces el cap i et fixes en la bossa de roba que et va regalar la Vanesa on hi ha aquesta frase escrita: A veces la belleza me supera y no sé cómo afrontarla. I tornes a pensar en la bellesa d’un instant en què encara éreu vosaltres dos sols i intactes enfront d’una piscina immensa i quieta. I ara és setembre, vestit de xandall i amb un xiulet a la boca, que camina deu passes davant teu i es gira cap a tu i et diu, espavil, xiqueta, en què penses, se pot saber?
 
 

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...