Foto: DenisenFamily
Al primer intent d’emprenyar-te, t’aixeques i te’n vas. Per què coi has d’aguantar l’amargor dels altres? Per què has de deixar que, com si fossis un contenidor, t’aboquin la seva merda, fins que no els n’hi quedi gens, i se’n vagin amb el cap ben alt, i tu et quedis allà enfonsada i ensopida fins a no poder més?
Ho saps de fa temps, però ho has entès no fa gaire: amb una gota de verí n’hi ha prou perquè, com una taca d’oli, s’escampi pel cap, cor, cervell, per les espatlles, el front, els llavis, el puny. Perquè et contamini de dalt a baix i, com que no queda més pell, tu facis el mateix al primer que et creuis pel davant.
Viure no només vol dir aprendre a triar, sinó a detectar. Qui té per norma no valorar-te res, qui necessita trepitjar la teva il·lusió per petitíssima que sigui, qui està al cas dels teus punts febles per posar-hi el dit fins al fons, qui et diu allò de broma però només riu ell. I, per molt que costi, saber-te’n distanciar.
L’altre dia, a la II Jornada Pedagògica Invulnerables del Caixaforum, la Cristina Gutiérrez deia que per ser un expert en queixar-te només cal una cosa: queixar-te molt. Per tant, qui pot competir amb els qui tenen per costum trobar el cantó negatiu de tot? Guanyaran segur. La vida és massa curta per perdre el temps entre quatre corcons. I és bo recordar que el món és ple dels qui, amb una discressió elegantíssima, aposten per l’optimisme de viure.
