L’art de viure sola

«Que si un home no t’estima tu no t’estimes? Pos qui ets tu?»

Foto: Mitya Ku


Recordo un vespre –devia fer un any que vivia sola i ho portava de putíssima pena– en què vaig decidir sortir a córrer, per provar, ves a saber. No ho havia fet mai. En tornar, vaig dutxar-me i vaig anar al súper de baix de casa perquè (això era nou) em moria de fam i no tenia res a la nevera (això segon, no). Em vaig adonar que havia canviat alguna cosa perquè vaig estar sorprenentment simpàtica amb la caixera. Crec que fins i tot ella se’n va adonar. Eren les endorfines –velles conegudes–, que havien decidit que m’havia de fer el sopar i, fins i tot, menjar-me’l. Com era allò? Va ser un petit pas per a la humanitat, però un primer pas per a mi?
 
Ara encara visc sola a la ciutat. Ara ja fa temps. Al poble, es queda la mare, que també viu sola, i el pare, que també viu sol. Ara m’agrada viure sola. No ho associo a una cosa trista. Ja no. Prou anys m’ha costat. Primer, no sentir pena perquè els pares visquessin sols, i després, no sentir-la per mi, quan vaig trobar-me també sola.
 
Al principi, quan no sopava perquè total-per-a-mi-sola-no-em-poso-a-cuinar, la psicòloga em deia: “Què passa, que no et mereixes un bon sopar després d’haver estat tot el dia treballant? Que si no tens ningú a casa, tu no ets ningú? Qui hi ha a casa teua?” I jo: ningú. “Tu! Estàs tu a casa! Ocupes espai, tu, o no?”. Ella cridava una mica massa per al meu gust en un idioma que estic segura que devia ser marcià, mentre jo la mirava amb els ulls molt rodons. “Que si un home no t’estima tu no t’estimes? Pos qui ets tu?”. I jo, suor freda mentre em passaven com estrelles fugaces pel cap tot de preguntes. Per què em feia llàstima la gent que viu sola? D’on havia tret aquesta idea? Què vol dir estimar-se? Pos-qui-soc-jo?
 
Vaig trigar bastant a aprendre que no em fes pena viure sola. És a dir, vaig trigar a aprendre que viure sola significa viure amb tu mateixa. Haver-te d’enfrontar a tu, als teus fantasmes i a les teves merdes (vull dir dèries, cabòries, misèries, pors). Com que no et pots queixar de cap company de pis, no et queda cap altre remei que queixar-te de tu, i el que en dius no t’agrada.
 
M’he fixat, en tots aquests anys, també, que la gent fa allò de sobreocupar-se per no tenir temps de quedar-se a soles a casa i observar-se. Arribar amb el temps just a la nit de menjar qualsevol cosa, o menjar-la de camí, pijama, xarxes socials i demà, més. Potser camuflen el fet que viuen sols amb una socialització exagerada sovint amb gent que ni fu ni fa, totes les activitats del barri, dormir amb desconeguts, sortir tard de la feina. Tele. Telèfon.
 
A vegades em fixo en algunes parelles malhumorades, o forçades i penso: per què no se separen? Per què estan junts? I llavors penso en ferros roents, en mals menors, en pressions socials, en desconeixences d’un mateix, en dependències econòmiques o pitjor, emocionals, en fills i culpabilitats, en pors generals.
 
Vaig trigar però ho vaig aprendre: què vol dir arribar a casa, que no hi hagi ningú que et pregunti com ha anat el dia i que no passi res. Que mentre tinguis projectes tiraràs milles, que mentre et respectis tot anirà bé. Que l’amor propi és la base de tots els amors i es cultiva i es transmet i enamora i que, de fet, és l’únic que t’ensenyarà a parlar marcià.

Comentaris

    Anònim Octubre 23, 2018 11:52 am
    Fantàstic!!!
    Anònim Octubre 23, 2018 1:26 pm
    Fantastic i real!!!
    Anònim Octubre 23, 2018 2:04 pm
    EXCELENT!!!!! TOTA LA RAÓ DEL MÓN
    Anònim Octubre 23, 2018 5:42 pm
    És difícil, no hi estem acostumats. Els humans necessitem sociabilitzar en l.entorn i a dins de casa. No sabem valorar el privilegi de la nostre intimitat i tenim por a enfrontar.nos al nostre jo.
    Anònim Octubre 23, 2018 8:01 pm
    Fantàstic, l'has clavat
    Anònim Octubre 23, 2018 9:08 pm
    Molt bona ajuda per encarar amb valor que estic sola des de fa poc. Gràcies
    Anònim Octubre 23, 2018 11:28 pm
    Tota la rao del principi al final.
    Anònim Octubre 23, 2018 11:36 pm
    Cert. L’has clavat!!
    Anònim Octubre 24, 2018 1:42 am
    El millor moment de ser egoísta i pensar només amb mi.
    Anònim Octubre 24, 2018 2:15 am
    Totalment d'acort ?
    Anònim Octubre 24, 2018 3:10 pm
    No és el mateix esta sol que sentir-te sol
    Anònim Octubre 24, 2018 10:50 pm
    es una delicia no haver de lidiar amb ningu
    Anònim Octubre 25, 2018 11:26 am
    Molt adient i pertinent que em fa veure i viure la realitat d’una altra manera... quina merda aquests pors que ens creem i deixem que ens invaexin l’ànima
    Anònim Octubre 27, 2018 8:45 pm
    Com sabeu, apendre a viure requereix convicció i no tenir por.
    Carla1990 Octubre 28, 2018 5:27 pm
    "...pos qui ets tu?" "pos"??? no ho sé, qui ets, però sembles algú sense gaire interès en escriure bé el seu idioma.
    Jam Malson Octubre 28, 2018 6:06 pm
    Fa dinou anys que soc l'únic ciutadà de la república de casa meva. I en aquesta república faig, desfaig i refaig al meu gust. Hi visc, hi lluito i hi passo les penes a la meva manera. I tant pot ser que un dia hi esclati en rialles com que una nit hi plori com una Magdalena. I si bé hi ha dies que penso que no estaria gens malament tenir una ciutadana amb qui compartir aquestes quatre parets, sempre acabo per deixar-ho estar. Potser algun dia. Ara per ara, visc els avantatges de viure sol i supero prou bé els desavantatges, que sempre n'hi ha. Al capdavall, penso que en són moltes les persones que tot i conviure amb altres persones, se senten soles. Jo, en aquest aspecte, vivint sol no em sento gens sol. Com a bon gèminis, sempre estic ben acompanyat per l'altra part de mi. ?
    Anònim Desembre 8, 2018 12:02 am
    Molt i molt sincer aquest relat. Jo he trigat 8 mesos a sentir-me en pau vivint sola, però finalment ho he aconseguit. Ara gaudeixo immensament de mi mateixa. Això m'ha fet agafar valor per fer altres coses sola, per exemple avui he anat a sopar amb la meva companyia!
    Gemma65 Gener 10, 2019 9:18 am
    Molt interessant el relat i sobretot m'ha agradat el comentari de Jam Malson. Jo aportaria que lo important quan vius sol és sentir casa teva plena, vull dir que ti sentis còmode i plenament identificada, serà el teu espai de ser tu mateix, la tr va zona de confort

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...