Foto: Steinar Engeland
ofegar-me sola.
et busco el somriure
en cada glop d’inhalador.
I Déu en algun lloc
L’aire és un carrer estret i tu no hi passes. Quina és la vida que no vols respirar? Ella truca suau a la porta i s’escola dins l’habitació on t’ofegues. Et parla fluixet. La sents a la vora però no pots mirar-la. Ja ha passat, però encara mors una mica –el problema no és la por, el problema és quedar-s’hi. Ella espera. T’espera. No jutja. Sap quin és el nom darrere l’aire difícil, sap de quin color és aquesta pena. Sap quina és la vida que no pots respirar. Et posa la mà a la cintura i et parla com si t’acaronés. No entens què diu. Deixes que se t’endugui la calma del to, del timbre afable d’aquesta veu que fa tants anys que coneixes i que tanmateix no havies sentit mai així. Li dius la por. Li dius la pena. Carrer estret, laberint cec, corba esmolada de tots els topants. T’acull la pena. Dissol la por. Germana-mare que t’abraça. Respires a poc a poc, com si no gosessis. I vas tornant.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
