Foto: Sebastien Wiertz

Tenia vuit anys. Vaig escapar-me de casa. Vaig travessar el carrer sola. Primer, caminant per la vorera, després, corrent fins que gairebé volava.

Havies mort. N’estava segura. Perquè feia massa que ningú em parlava de tu, més aviat t’esquivaven en les converses. Era fàcil de deduir: m’ho amagaven perquè era petita per entendre i pair allò. I ara troba les paraules i explica-li que és al cel, que encara hi és, però no. Jo volia la veritat. Amb mal gust, tant és. Però sencera.

Davant dels esbarzers, al costat dels barrots d’un vermell fosc, vaig picar el timbre. Només una vegada. I aquella vegada va ressonar per cada cantó del meu cos menut. A la panxa, a la gola, als dits. L’espera equivalia al que l’àvia trigava a arribar des del menjador, travessant la cuina, la sala d’estar, fins que la intuïa entre els forats de les cortines brodades de la porta de dins, que servien més per espiar des del carrer que al revés.

Ai, nena? Que vens sola?

Entro. El passadís recte i gira. I et trobo. Quiet, a la cadira de rodes. Em somrius amb els ulls. I jo et toco la mà amb la meva, que fins llavors no sabia que em tremolava.

Si sabessis, avi, com ara que fa dotze anys que tu ets passat encara corro, desesperadament, per salvar-me a mi. Com em neix un impuls que em diu fuig, fuig de les mitges paraules que amaguen mentides senceres. I busca, busca’t. I corro per no fer tard, perquè em fa por que totes les paraules que encara no he gosat dir no es diguin mai. Els t’estimo que m’he estalviat, el perdó absurd que almenys em reconciliaria amb mi. El buit després del pany.

Si veiessis com tot d’una em neix la urgència de comprovar que hi som, que ens truquem, que quedem, que riem, que ens discutim, que plorem, que ho traiem, que parlem. Que ens tenim. I poder creuar un carrer com si ara mateix m’hi anés la vida, encara que en qualsevol cantonada, callada, faci camí la mort.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix