Foto: Michael Morse


Des que ha tornat d’escola al migdia, la neboda petita fa la pregunta, insistent, a la seva mare: Mama, avui és demà? I ella li diu, pacient, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i la petita rumia un moment amb el dit a la barbeta com si volgués entendre-ho, i al capdavall se’n torna a jugar, avui la germana gran ha proposat de construir una casa amb peces de fusta de colors que els van dur els reis i fa estona que s’hi entreté, però ella no pot, ho intenta a estones però la interromp el pensament que la té absorbida des que ha sortit de classe, la veu de la mestra, la promesa que em vol explicar quan truco per parlar amb la seva mare, Mama, és la tieta?, vull parlar amb la tieta!, però ara no pot ser, és delicat, és urgent, després hi parlaràs, i la petita reprèn per enèsima vegada el joc encaixant aquest després que troba tan inútil i estrany com aquest demà que ja hauria de ser avui però que no és. I li cau una peça del joc i s’enderroca la casa a mig construir i la germana gran s’enfada i ella s’aixeca d’una revolada perquè comença a fastiguejar-la aquest joc que necessita tanta concentració i corre a atrapar la il·lusió i torna al despatx on la mare ja ha penjat el telèfon i prova d’acabar una traducció, Mama, avui és demà?, i ella li somriu i li repeteix, pacientíssima, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i ara el joc de construir una casa amb la germana ja no li interessa gens, la impaciència se la menja, quan avui sigui demà la mestra ha dit que tota la classe de P-3 aniran a un museu on veuran un munt de coses meravelloses, i ella mai no ha sortit de l’escola fins tan lluny i no s’aclareix a imaginar què deu ser un museu, però segur que és genial, i quan avui sigui demà i hi hagin anat i torni a casa amb l’autocar, ho explicarà al pare i a la mare però sobretot a la germana gran, que ja té gairebé sis anys i ha anat i tornat de molts museus.

I mentre la seva mare m’ho explica, penso que avui és avui i que voldria que fos demà i que demà fos demà-passat i demà-passat demà-passat, així fins a esgotar els dies que s’estenen com un inacabable passadís asèptic fins al teu riure.








* text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix