El meu germà diu que no només s’ha de ser un tio dur, ho diu així, sinó que cal semblar-ho. Li vaig preguntar com es fa per semblar-ho i diu que ell, per exemple, compta les passes que fa quan camina pel carrer, i cada cent passes, escup. Jo he començat a fer el mateix: un, dos, vint, trenta-tres, quaranta-dos, cinquanta, seixanta-set, setanta-quatre, vuitanta-nou, noranta-nou i… zup. Escupo.
Altres coses que pots fer per endurir-te són no mostrar-te afectuós i no deixar que els altres ho siguin amb tu, però això ja em costa més, així que quan li demano al meu germà que per favor em deixi acariciar-li un braç o els cabells, em diu: un minut, o: tres carícies. I ni una més, no n’hi puc fer ni una més. Tampoc es poden usar diminutius, i més coses que ara no recordo. Amb el que tinc més traça és escopint, menys quan em descompto, que llavors no sé si m’estic passant de dur o no hi arribo.
Des que li vaig dir que, de debò, de debò, de veritat i sisplau, volia ser un tio dur com ell, em sotmet a proves. La primera: dormir profundament tota la nit i, a l’alba, despertar-me amb un crit seu. La meva reacció havia de marcar com sóc de dur. Plorar no és el que s’esperava de mi però va ser finalment el que es va trobar, que estava espantat com una nena, em va dir. Li vaig contestar que si almenys m’hagués avisat de quina seria la prova, m’hauria adormit d’una altra manera, més conscient, però un tio dur ha d’estar preparat per a qualsevol contratemps, un crit inclòs.
La segona prova va ser fer el pi en una de les parets de la cuina, perquè com que està enrajolada fins al sostre, no s’embruta quan hi recolzem els peus. Cal aguantar tant com sigui possible, i a mesura que passa el temps, la prova es va complicant: fer el pi mentre xiules, fer el pi mentre parles, fer el pi mentre cantes. Jo de moment només faig el pi, perquè amb prou feines em puc mantenir en la postura. Li he preguntat si no deu ser símptoma de poca duresa fer-ho en aquesta paret per no tacar-la, però diu que, molt al contrari del que la gent creu, ser un tio dur no té res a veure amb ser net.
—Ser dur no vol dir ser un porc, grava-t’ho al cap.
La prova més difícil ha estat la d’aquest matí. El meu germà té a la seva habitació una taula de marees i sap sempre quan hi ha baixamar i quan plenamar. De vegades se la sap de memòria, coneix els minuts que varien d’un dia a l’altre. M’ha portat a unes roques que va descobrir i quan hi hem arribat encara era d’hora. Les roques deixen una piscina natural al centre, i quan hi ha baixamar sembla una bassa. Ell volia esperar que la marea pugés una mica, perquè quan puja es va filtrant l’aigua pertot arreu, com diversos rius que van a morir a la piscina. Mentre n’esperàvem la pujada he anat a mirar les basses, que és el que més m’agrada. Me n’he anat lluny i, quan jo acariciava el cap a uns crancs, m’ha cridat per dir-me que ja estava a punt. En arribar, he vist que ell s’havia enfilat unes roques més amunt perquè l’aigua no el mullés.
—Ara has de pujar a aquesta roca, la que sembla una escala, i quedar-t’hi quiet.
—Però si hi arriben les onades!
I aquesta era la prova: quedar-se aquí quiet amb les onades picant cada vegada més alt, a veure fins quan aguantes. Al principi m’hi he quedat bé perquè l’aigua només m’esquitxava els genolls, amb força, però després ha començat a pujar i m’he adonat que si volia sortir d’allà havia d’escalar, perquè el mar estava embravit. El meu germà ja era a dalt, quan he volgut demanar-li ajuda, i s’ofegava rient. M’he vist amb l’aigua al coll, i li he cridat el que sempre li diu la mare quan es porta malament, quan es passa de tio dur:
—ESTÀS COM UN LLUM!
Ell volia esperar que la marea pugés una mica. Foto: J.D.
