Basorèxia

Foto: Giorgio Trovato

Fa gràcia perquè ahir va ser el dia mundial del petó. També va ser dilluns de Pàsqua i en un univers paral·lel mos vam anar a menjar la mona a Alfara de Carles o a Rasquera i mos besàvem entre mos i mos.

Recordo la tarda que vaig estar escollint el nom per a la secció que escriuria a Catorze. Estava emocionadíssima amb la idea. Tenia trenta-un anys, era octubre, vivia davant del mar i ni se’m passava pel cap que tres anys i mig després estaríem en plena pandèmia, i que perdre-mos la Pàsqua, Sant Jordi i fins i tot les Festes del Mercat d’Amposta seria absolutament el de menys. En tot cas, el nom de la secció va acabar sent aquest, Basorèxia, que vol dir tenir unes ganes boges de besar algú.

Vaig escollir aquest títol més aviat com una metàfora, perquè suposo que si tens moltes ganes de besar una persona a la boca deu voler dir que tens moltes ganes de viure. Potser algú descobrirà avui el significat d’aquesta paraula mentre s’adona que li està passant, ara que no podem tocar-mos, ni passar-mos a menys d’un metre i mig els uns dels altres.

Fa un mes que estem confinats. Entremig han mort més de disset mil persones a Espanya. És una xifra impossible, descomunal. I dins d’aquest drama immens imagino que a les cases hi ha drames més menuts, més íntims. Tan íntims que face vergonya explicar-los. Segur que hi ha amants centrats a sobreviure només perquè serà l’única manera de poder besar el seu estimat confinat en un altre lloc quan Tot Això™ acabe. Ja ho té la cosa, per estimar has d’estar viu.

I tant que fa vergonya de dir, perquè la catàstrofe és grandiosa i què és aguantar-se la basorèxia al costat del dol, no res. No és res més que les ganes de viure, l’enamorament. Per sort nostra, ja ho havia dit el valent de Pau Vallvé abans, que el món se’ns en va a la merda i jo pensant en quan vindràs.