Basorèxia

Vaig escollir aquest títol més aviat com una metàfora

Foto: Giorgio Trovato


Fa gràcia perquè ahir va ser el dia mundial del petó. També va ser dilluns de Pàsqua i en un univers paral·lel mos vam anar a menjar la mona a Alfara de Carles o a Rasquera i mos besàvem entre mos i mos.
 
Recordo la tarda que vaig estar escollint el nom per a la secció que escriuria a Catorze. Estava emocionadíssima amb la idea. Tenia trenta-un anys, era octubre, vivia davant del mar i ni se’m passava pel cap que tres anys i mig després estaríem en plena pandèmia, i que perdre-mos la Pàsqua, Sant Jordi i fins i tot les Festes del Mercat d’Amposta seria absolutament el de menys. En tot cas, el nom de la secció va acabar sent aquest, Basorèxia, que vol dir tenir unes ganes boges de besar algú.
 
Vaig escollir aquest títol més aviat com una metàfora, perquè suposo que si tens moltes ganes de besar una persona a la boca deu voler dir que tens moltes ganes de viure. Potser algú descobrirà avui el significat d’aquesta paraula mentre s’adona que li està passant, ara que no podem tocar-mos, ni passar-mos a menys d’un metre i mig els uns dels altres.
 
Fa un mes que estem confinats. Entremig han mort més de disset mil persones a Espanya. És una xifra impossible, descomunal. I dins d’aquest drama immens imagino que a les cases hi ha drames més menuts, més íntims. Tan íntims que face vergonya explicar-los. Segur que hi ha amants centrats a sobreviure només perquè serà l’única manera de poder besar el seu estimat confinat en un altre lloc quan Tot Això acabe. Ja ho té la cosa, per estimar has d’estar viu.
 
I tant que fa vergonya de dir, perquè la catàstrofe és grandiosa i què és aguantar-se la basorèxia al costat del dol, no res. No és res més que les ganes de viure, l’enamorament. Per sort nostra, ja ho havia dit el valent de Pau Vallvé abans, que el món se’ns en va a la merda i jo pensant en quan vindràs.

Comentaris

    Núria Borràs Abril 14, 2020 11:00 am
    Aixxx!! Com m’hi sento reflectida!! Gràcies per expressar-ho així!!
    Anònim Abril 14, 2020 11:29 am
    Gran, la Maria. I, gran el Pau.
    Anònim Abril 14, 2020 12:03 pm
    Sempre descrius a la perfecció les coses que sento! Em sento molt reflectida en els teus textos. M'agrada molt llegir-los cada vegada i el teu llibre Gina em va flipar! Gràcies!! (He descobert el significat de la paraula Basorèxia i m'ha sorprès :P)
    Anònim Abril 15, 2020 10:55 am
    Una vegada més, i ja en van moltes, un text genial i amb el que és impossible no sentir-s´hi identificada. Sempre aconsegueixes que aflori l´empatia. Després de tot aquest malson que ens toca viure (això qui té la "sort" de viure, encara que personalment ja no crec en la sort), i que ens manté aïllades dels nostres familiars i éssers més estimats, les ganes boges d´abraçar-los, de tocar-los, de mirar-los als ulls, i de besar-los, són més intenses i profundes que mai. Són unes ganes boges, sorgides de la puresa de l´ànima captiva en aquest aïllament solitari, que ens ha portat a un exercici d´introspecció. Lo de les ganes boges d´un petó d´enamorament, també hi és, com tota la màgia que envolta el primer cop que pots besar a la persona que t´ha tret la son tantes nits... tot i que ara, aquest petó és una quimèra. Gràcies per escriure Mària, i ànims per tu i per tothom! Si hem de caure, que sigui lluitant.

Nou comentari