Abans que tot sigui pedra

El cos sempre està llest per boicotejar-me i recordar-me que el centre, el centre

Foto: Aftab Uzzaman


Va haver-hi una època just després del diagnòstic en què, com una espècie de salm, la gent m’anava dient frases tipus ara has de pensar en tu, ara t’has d’estimar molt, sigues egoista, centra’t en tu. A mi em semblava que, després d’haver-me passat la vida estudiant idiomes, n’hi havia algun de proper que se’m devia haver escapat, perquè de tot això que em deien, jo no entenia res.
 
Per això en aquells mesos la psicoterapeuta es va entestar que trobés el centre. Torna al centre –em deia–, que el desplaces i el poses on no l’has de posar. Em feia fer fins i tot dibuixets on jo era el centre i una cuirassa i les coses que fan mal, a fora.
 
Que no et mereixes fer-te el sopar per a tu, o què? M’agafava de les espatlles i tot. Que no has treballat tot el dia? A la meva tendència a l’autodestrucció, ara s'hi havia unit una malaltia invisible que li donava la raó, aquest cop a un nivell físic i des de dins. Com una espècie de suïcidi col·lectiu de les cèl·lules que dansava al ritme dels disgustos i les pors. El meu cos se’m vol menjar. El cos vol acabar amb mi. El cos em boicoteja. El cos se'm petrifica.  
 
Ara ja som amics, el cos i jo. Que m’ha ensenyat que si m’allunyo del centre, em mata les cèl·lules. I he hagut d’aprendre l’idioma de l’estima't i el de fes el favor de. Ara ja ho sé, què vol dir escollir entre tu o jo i sé que m’he d’escollir a mi. 
 
El centre el trobo a còpia de buscar els estímuls que m’hi saben fer tornar, a aquest racó petit i secret que és meu i de ningú més. Les cançons que només m’agraden a mi, els textos que no ensenyo a ningú, les paraules que callo, els pensaments cap endins.
 
I, tot i haver-ho après, hi ha dies que el món fa mal i pesa tantíssim a sobre les espatlles que et doblega i et panseix una mica el pit. I quan s’endú un ensurt, el cos sempre està llest per boicotejar-me, per voler-me matar cèl·lules i recordar-me que el centre, el centre.

Perquè el malparit comença com un cruel joc: ara tallo aquí, ara perds la mà, ara el peu, ara puja per la cama i ha, ha, ha, a veure qui es planta abans. Tornes al centre o continuo. I sempre guanya ell, perquè així sempre guanyo jo.

Potser no hi ha més remei, sabent que també mor gent a l’estiu, que el temps tan bon punt és cendra. Potser no tinc més remei i són més fàcils d’acceptar els fills que no tindré, els amors que no m'estimaran, els llibres que no escriuré. Potser que ho omplim tot d’amor, abans que tot sigui pedra.
 

"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.

Data de publicació: 24 d'abril de 2017
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze