Foto: nosha
Ho he estat rumiant i crec que les bosses del Natura s’equivoquen: no són els petons els que tot ho curen, és el riure.
Anit la meva mare va protagonitzar una escena heroica: feia temps que les tres no ens sentíem Thelma & Lousie i vam decidir anar de vacances d’un dia a un poble on només hi havia dos restaurants. Resulta que, dels dos, vam entrar al dolent –ho vam intuir a l’acte per la fortor de claveguera que feia i per la música màquina que sonava. De seguida ens van fer seure en el que era una espècie de magatzem amb taules de plàstic, com si s’hi hagués de celebrar l’aniversari d’un nen repel·lent. A dintre hi havia altres víctimes d’aquella tela d’aranya. Una parella jove que no s’atrevia a mirar-se als ulls i un grup de matrimonis sense ànima (ni sexe). Les cares d’estupor de ma germana i meva anaven fent que no amb el cap fins que ma mare va soltar: “Xiquetes, no mos podem quedar aquí. Tracem un pla. Faig que em truquen i surto al carrer, que mos ha passat una cosa i hem de marxar. Que ho explique a la cambrera la de les dos que es pugue aguantar la rissa i mos trobem a fora”. Al final ho va haver d’explicar ella mateixa i quan va tornar de parlar amb les dues cambreres i el cuiner, que també s’havia interessat per com és que havíem de marxar, ens va passar per la vora i ens va dir fluixet: correu.
I vam sortir disparades de cara al restaurant bo amb un atac de rissa èpic, disposades a gaudir de la nostra nit de vacances amb la capa d’heroïnes posada.
Aquesta tarda de tornada feia un sol d’hivern que em besava així desvergonyit –i jo em deixava– la cara i conduïa la mare i, casualitat, ha sonat una cançó que fa molts anys em vaig dir que no tornaria a escoltar perquè no veus que la tristesa et matarà. Però, cabuda, ha sonat i de sobte he sentit una violentíssima enyorança de la infància, d’altres èpoques qui sap si més felices, però segur que encara a temps de no ser malmeses. I he volgut que ell també se sentís mereixedor de l’eufòria que regnava en aquell cotxe –perquè no t’ho he dit mai però quan dic que m’encanta això o m’encanta allò, més m’encantes tu.
I després n’ha sonat una altra, del Bruce, i ma mare m’ha reptat: “A que no parem lo cotxe i agafes un parell de llimes d’esta finca per a casa”, que és una cosa que no hauríem fet mai dels mais si no fos extasiades encara per l’acte heroic orquestrat la nit anterior. I ho he fet, és clar, i ma germana ha tornat a plorar de riure i he entrat ràpid que m’esperaven amb la primera posada i he dit correu, com anit. I així, a mesura que avançàvem sud enllà, jo anava deixant enrere pensaments que involucraven els ja no (tu també deus ser el ja-no d’algú altre) i la carretera anava deixant enrere els bocins dels pits trencats de totes tres.
Que què saben les bosses del Natura del morir de riure. I què saben els savis de les petites heroïnes que surten triomfants d’un lloc de merda per anar a un lloc millor.
Avui he pensat que havíem guanyat el temps, no tot ha de ser perdre. I que és sobre la marxa com es construeixen les èpoques felices.
