Foto: galaxies and hurricanes
La vida és d’aquella bellesa lletja que tenen algunes persones.
Sempre trigues una mica a saber-li dibuixar un traç que t’escaigui, que t’agradi, que faci olor de gessamí. I quan per fi et decideixes, pel caire i els aromes i tot l’attrezzo i els escenaris que has escollit ja d’adulta per anar vivint, t’adones que se t’havia oblidat una cosa: preguntar-li a ella, a la vida, quin caire, quins suaus tocs aromàtics, quin tipus d’attrezzo i quins escenaris volia donar-te a tu.
I, compte: la línia que separa el fet d’acceptar que sempre guanya la vida, per més cruel que de vegades ens resulti la seva victòria, i caure en el victimisme, és fina. No li donis el gust.
Guanya ella, com guanya un marrec egoista davant uns pares esgotats, com guanyen sovint les veus dels que més criden, com guanyen les paraules afilades que et despullen de cop.
Guanya ella però tu no perds del tot si saps com perdre, si t’enamores de les persones que llueixen una bellesa lletja, si et conformes amb un final agredolç. Si esculls que t’agradi l’horabaixa, que és quan encara no és fosc.
