“All these things that I’ve done
(Time, truth and hearts)
If you can hold on
If you can hold on”
All These Things That I’ve Done
The Killers
Hi ha cançons (o peces, o grups, o àlbums) que en escoltar-los et porten a un lloc concret, a una època concreta. Jo avui, per exemple, m’he posat a escoltar The Killers mentre conduïa i he tornat de xut als vint anys i a les meves quatre excompanyes de pis. A aquells anys tan breus com importants en què començàvem a sortir de l’ou. Els sopars amb Lambrusco i pizzes precuinades dels dijous, l’avidesa a embolicar cigarretes a la gespa de la Vila, la nul·la peresa que teníem per a tot.
Enguany és el primer des que en teníem divuit (i ja rondem els quaranta) que no ens ajuntem per fer el tradicional “sopar de Nadal de pis” (fatídic 2020 a banda). Era una tradició que es mantenia, malgrat tot. És normal, em dic. Ens diem. No som les mateixes persones. Llavors érem només un germen del que acabaríem sent, i cadascuna ha crescut amb unes ramificacions. Ara que vivim a quatre llocs diferents i llunyans entre si, és normal. I cada any les obligacions pesen més. I les que vivim al mateix lloc tampoc ens veiem. També és normal perquè ni jo soc aquella ni l’altra és aquella altra, i potser aquestes nosaltres avui no serien amigues. Potser si no ens haguéssim conegut en aquelles circumstàncies, o si no haguéssim conviscut d’aquella manera intensa, en aquells anys tan transcendentals, cinc persones com nosaltres no s’haurien avingut mai. O potser només algunes, no tot el conjunt. I és normal.
Perquè una ara té una criatura petita, i perquè jo estic de vuit mesos i mig i potser no seria el millor any per reservar un restaurant a Barcelona i acabar al Sidecar. Perquè ja no es poden fer coses com les que fèiem abans, no ens enganyem. És normal. Perquè cadascuna ara porta una vida i surt amb altra gent. Perquè sovint ja no compartim interessos ni tan sols projectes ni plans i ens hem convertit en persones que, quan s’ajunten, tendeixen a recordar una vida passada. Que s’estimen, o es van estimar. Que caminen per camins que duen a llocs dispars.
És normal, em dic, ens diem, agafar formes diferents, convertir-nos en altres versions de nosaltres mateixes, modelar converses antagòniques, allunyar-nos de les amistats (aquelles lleialtats, aquelles incondicionalitats, aquella puresa amb què t’aboques a una amistat postadolescent que creus que es mantindrà sempre intacta, que consideres família perquè durant anys ho has compartit tot, ho has sabut tot de les altres i elles de tu) a mesura que ens apropem a les famílies que hem anat formant en la vida real i que ara ens ho són tot. És normal, em dic. Ens diem.
Però ahir em va aparèixer el típic record pel coi de Facebook plantant-me una imatge de fa deu anys d’un sopar de Nadal de pis, amb aquelles cares tibants i looks qüestionables, i l’expressió de poques responsabilitats, de no saber què ens deparava encara la vida (almenys fins al que sabem ara, avui, que és l’últim dimarts de 2022) i no vaig poder evitar reconèixer-m’hi, encara; reconèixer-nos, qui vam ser, què vam ser, què ens vam ser, i ja no som. I és normal.
7
