Foto: Aikawa Ke
Maria, ja mires les flors? Em va semblar una pregunta preciosa, aquesta que em va fer la mare ahir al matí. Per això, avui que feia aquest sol serè d’abril he sortit al jardí només a mirar-les. Una per una: els geranis, els cactus, les margalides, la planta del paradís (un nom una mica massa pretensiós per al meu gust), totes les enfiladisses que no acaben d’enfilar-se enlloc, els pins i les palmeres. I m’he aturat en una de les palmeres perquè feia soroll. Sí, feia soroll i es movia. Primer he pensat que devia haver-hi un moixó al damunt, una garsa de les que ens desperten al dematí, però no. No hi havia cap moixó. Llavors m’ha vingut la imatge del veí l’altre dia dient-me que ell mateix podaria una de les palmeres de l’entrada perquè estava afectada i si no, ho contagiaria a la del costat. Ho he entès de cop: la palmera del jardí es movia sola perquè ella també estava afectada. M’he quedat mirant-la moure’s fins que una de les seves fulles grans i verdes ben bé es desfilava fins al terra. Se l’estaven menjant per dins. Ja només li queden menys de la meitat de les fulles i quan me n’he volgut adonar, estava sentint una tristesa profunda.
Perquè ahir que la mare em demanava si em mirava sovint les flors, el pare i jo ens acomiadàvem dient-nos que l’endemà havíem de quedar molt abans de l’hora de dinar, perquè el moment previ sempre és millor que l’acció. Ho he recordat mentre observava morir a poc a poc i en directe la palmera del jardí.
Crec que he pensat que l’instant previ a l’eternitat –parlem-ho clar, a la mort– deu ser la vida. Aquesta fugaç sinopsi farcida d’intranscèndencies i alguna cosa important i mentrestant, l’espera, que s’assembla al silenci i, tants cops, la solitud com a bona companyia i l’últim somrís com a única penyora. I anar aprenent a poc a poc a parlar el mateix idioma de l’absència.
Busco ment endins i anys enllà i trobo tots els rostres feliços de totes les persones tristes que conec i he conegut. I no hi falta ningú, tret de tu. Entre elles, allà està el pare, anys enrere, fent-me pessigolles fins l’ofec, fent-me taps jugant a bàsquet, ensenyant-me a perdre, que és una cosa que algú t’ha d’ensenyar. I també la Marina, que torna a riure amb la a; i la mare, que l’altre dia va esclatar a riure quan m’explicava que nosaltres no rentem les maduixes quan les mengem perquè sa mare tampoc no ho feia, que les collien directament de l’hort i se les posaven a la boca i jo li vaig dir: i mira, tan malament no mos ha anat, i ella reia perquè sap que era humor negre. I m’agafa per imaginar que potser tu també riuràs amb mi algun capvespre vora aquesta mar calmada.
Ara que he après que l’existència no és més que un breu instant previ que ha decidit presentar-nos, ara que pels forats de les butxaques se m’han esmunyit les darreres engrunes de la por, just ara que no sé on he deixat els dubtes, només em surt dir-te quedem molt abans de l’hora última, que tinc ganes de viure amb tu fins a la mort.
