Recordo quan era menuda i començava l’estiu i la meva única preocupació era que l’home del temps no mostrés un mapa amb possibilitat de núvols. Només volia que fes sol tota la setmana. Ma iaia em donava per esmorzar un got de llet amb cola-cao i una magdalena i jo m’ho menjava al porxo amb l’olor de les flors acabades de despertar, i la sensació palpable que era la millor època de l’any. Després em posaria el banyador i, si em donava temps fins que mos iaios s’acabessin d’enllestir, miraria dibuixos animats o alguna sèrie preadolescent de les que feien a l’estiu als matins a la tele. Potser també faria alguna fitxa d’aquelles dels quaderns de vacances, que jo feia per gust perquè era tan feliç i aplicada que fer-les em divertia. I llavors aniríem a la platja, mos iaios i jo, fins a l’hora de dinar. A vegades també hi havia ma cosina, cosa que maximitzava la diversió, no cal ni dir-ho. Però tot això queda ja molt lluny.
Fa mesos que es parla del fenomen estatunidenc que va portar entre 2020 i 2021 més de vint-i-un milions de persones a deixar el seu lloc de feina en sortir del confinament i que ja es coneix com “la gran renúncia”. Gent que, després de veure com d’un dia per l’altre aquelles tasques que eren tan urgents, tan importants, podien aturar-se en sec i no-passava-res (no passava res!, no explotava el món, no s’invertia el temps), s’adonava que potser la vida era alguna cosa més. Pintar, escriure, cuinar, jugar amb els fills a casa, descansar, llegir, estudiar una altra cosa.
Aturar-se de tant en tant va bé per agafar perspectiva i valorar si el que estàs fent, vull dir, si la manera com estàs invertint el temps de la teva vida et compensa. Si és així com vols passar els dies, les hores, els minuts, la vida. Pensant en què. On. Amb qui. A canvi de quant. Si ets capaç de fer alguna altra cosa o si vols intentar-ho. Quina vida (aquesta vida que passa i que no torna) t’agradaria tenir i quant esforç hauries d’invertir per remar en la direcció correcta. I quant d’esforç estàs invertint remant en direcció contrària.
Moltes persones van plantejar-se, després del període de confinament, potser havent començat a fer teletreball i havent pogut, per primera vegada, conciliar vida personal i professional, si la vida ves que no fos alguna cosa més que complir un horari, o pitjor encara, no tenir un horari i estar tot el sant dia pendent dels mails, de les tasques a acabar, de temes que, en realitat, no formen part del teu ventall d’interessos, més enllà que et reporten diners.
I em pregunto si potser la gran renúncia no és la que anem fent, la que comencem a fer quan deixem de mirar sèries estiuenques al dematí, sense a penes adonar-nos-en, a mesura que ens fem grans i que els records d’aquella infància van quedant més i més lluny. Mons iaios no eren amorosos ni uns grans pedagogs, per dir-ho d’alguna manera, i sort que van ser mons iaios i no mons pares, he pensat moltes vegades, però tot i així van ser capaços d’oferir-nos, a mons cosins i a mi, un entorn on ser molt feliços.
I, si em poso transcendental, m’adono que és possible que l’únic motiu que em mogui a no renunciar a aquest esforç que suposa un dia darrere l’altre, un dia darrere l’altre, a esprémer tot el que doni de si aquest ésser que és el meu és poder tornar-hi, a aquella felicitat d’infància, i qui sap si oferir algun dia a algú un entorn per generar records lluminosos, un esmorzar al porxo amb olor de flors acabades de despertar.
4
