En el llibre de relats utopicodistòpics Barcelona 2059. Ciutat de posthumans (Mai Més Llibres), els autors parlen, d’entre moltes altres hipòtesis tecnològiques de cara a un futur no gens llunyà, d’un microxip, un implant d’intimitat compartida que serveix entre altres coses per pagar qualsevol transacció econòmica, de GPS, per fer servir la telepatia o per viure experiències holograficosensitives. Al microxip en qüestió l’anomenen Locus Amoenus, que literalment vol dir “lloc amè”, “agradable”, i de fet, permet als portadors de reviure escenes que tenen emmagatzemades en la memòria. I en aquesta ficció hi ha personatges que s’hi passen hores i dies sencers, revivint moments del passat, addictes a temps millors.
Però ara fa temps que és setembre i de moment som a 2021, en un present per què no també bastant distòpic, tot i que encara és permès banyar-se al mar. I ja formen part d’aquest mai més que és el passat totes les imatges mentals que ens ha deixat l’estiu. L’últim reducte del Delta en forma de platja en forma de desert. Ballar a les fosques una lenta que no fos la preferida de cap dels dos. Quilòmetres de carretera agafada a la teva esquena com un coala amb Isa Calderón i Lucía Lijtmaer dins dels cascs. La badia, els musclos. Los amics. Els excessos. Dormir molt. I sempre aquesta xafogor, a les nits als dematins. Almeria, un malson de ressecor i terres pelades, un desert no com el nostre un desert de veritat. Muntanyes de sal, el gust de sal, altres deltes, uns altres flamencs. Les nits de converses, tu i jo de xarreta. No trobar les xancles. On t’és la tovallola de platja? Estesa, ves, agafa-la. Mastegar sorra sense voler. Treballar entremig, treballar com si no. El meló de moro, els esmorzars, les migdiades. Aquella estrella fugaç que jo vaig veure i tu no. Tot aquest parèntesi que travessa l’any, que el dissecciona. Ha estat un bon estiu.
Però ara fa temps que és setembre, que és l’equivalent a primera hora del matí i encara som a temps de ser productius, engegar projectes, de fer plans, de posar-mos les piletes. I saps què, també m’agrada. Sé que passaran els anys si tenim sort i recordaré aquests dies en suspensió, aquests dies d’ara en què encara és tot perfecte. Cada minut de les nostres existències juntes i fabuloses que lluiten contra el temps com qui rema a contracorrent i que voldria retenir i poder recordar (reviure) exactament tal com han estat. Aquest nosaltres d’avui. Locus Amoenus.
