Foto: Noelle Otto
És possible que us soni una pel·li de Woody Allen que es diu Melinda & Melinda, que va sobre les dues maneres possibles de veure la vida: la tràgica i la còmica, com si fossin dues germanes bessones (està clar que la còmica seria la lletja.) A vegades hi penso. No en la pel·li, que ni tan sols estic segura d’haver-la vist, sinó en la seva premissa de sortida. Com un mateix fet pot ser vist com un veritable problema o com una cosa menor, fins i tot com una cosa graciosa. I tot això només depèn de com siguis, de com d’amples tingues les espatlles (bé, i potser de quant de temps hagi passat del fet en qüestió).
L’altre dia parlava amb un bon amic amb qui feia molt de temps que no parlava (si és que un mes es pot considerar molt de temps) i tots dos coincidíem, com de costum:
–Com estàs? –va dir-me.
–Bé. Tu?
–També. Estem en un bon moment de les nostres vides, oi?
–Sí, sí.
–Ens va bé.
–Sí, no ens podem queixar.
–No, no gens. Estàs contenta, llavors?
–Compagino contentor amb doloret.
–Jo em sento culpable per no estar-ho gaire.
No vam parlar gaire més. No va caldre. Em va dir que em llegia, “a casa sempre et llegim” (sap que em fa gràcia perquè sé que viu sol). Li vaig dir que escriuria sobre això. Sobre quin sentit té patir si al final el que ens passa a la vida és el mateix, tant si la veiem alegre com si la veiem des de la tristor més ridícula. Que potser algú en sabria la resposta.
Però a vegades les respostes apareixen darrere una carambola. No estem gaire acostumats, a la Catalunya del sud, que els artistes baixin més enllà de Salou a actuar. Per això que vingui Pau Vallvé a Amposta d’aquí a unes setmanes és motiu d’una petita revolució interior. Existim. Com Teruel. El cas és que aquesta setmana m’he posat a fer els deures i a escoltar-ne bé les cançons de l’últim disc (allò que vau fer tots amb Manel, sí) i del penúltim, que tampoc me’l sabia, què passa. I la veritat, molt contenta d’haver-hi trobat una cançó que m’ha salvat la vida, o com diríem al Delta, lo cul. Es diu Avui l’únic que vull i va enviant a la merda “les angoixes i els imbècils i la gent que vol molestar i les enveges i els prejudicis i tot plegat”.
Si avui em llegiu a casa, amic meu, sàpigues que he après que com més vas dient a la merda més se t’eixamplen les espatlles. Que la pau sovint s’acaba amb la llargada d’una cançó, però sempre es pot allargar la vibració de l’última síl·laba. De la da, de la da d’a-la-mer-da.
1
0
