Foto: phar4oh
He mirat d'escriure un text com els d'abans, que no parli de pandèmies ni de mort, ni de crisi, ni d'aïllament. I potser aquest no en parlarà, però molt em temo que en parlarà igualment.
Perquè encara que ara escrigui que els geranis del meu balcó estan pletòrics, que al tardet ja fa olor de l'estiu quan vol vindre, i que si passeges cap allà dos quarts de nou pels carrers saps més o menys què faran a sopar a cada casa i se sent la remor dels que xarren als primers pisos. Que és dissabte a l'hora del vermut i entren flaires de paella des de casa la veïna. Que sona Arcade Fire, com un bon dia qualsevol. Que malgrat que són les vuit del matí de dilluns i la nit ha deixat enrere una tempesta ferotge i ara fa sol i un aire net, i he sortit a córrer vora un riu amplíssim i m'he sentit (breument) lliure i feliç, portem enganxada a la pell aquesta estació malalta.
I per més que tot sembli normal, perquè han obert les terrasses dels bars i la gent passegi pel centre com en un diumenge antic, mos dorm per dins una por, una certa paranoia, una primavera empestada, igual com dormen los moixons, que de seguida es desperten.
He mirat d'escriure un text com els d'abans però no me n'he sortit. Perquè avui tots som estranys i fem gairebé el mateix, però amb normes i temor i poca alegria. I perquè si somriem no es veu gaire, rere una mascareta, i que aquest nou viure a mitges encara no el coneixíem, i que no sé quin nom té.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
