Foto: Elio García
A mi em van apuntar a ballet no per gust sinó per un tema amb els malucs. “Els tenies cap endins, t’asseies amb les cames al revés, els peus es miraven l’un a l’altre en caminar, saps, i per això vas haver de fer ballet”. Devia tenir cinc anys quan m'hi van apuntar. A aquesta edat no saps si tens cos de ballarina o cara de porcellana ni coneixes la importància d’uns malucs que mirin endavant. Ballet?, ballet. Ni m’ho vaig plantejar, si m’agradava (que no) o si ho feia amb gràcia (que tampoc). El que sí que era era entregada. M’agradava fer les coses bé i tot l’esforç que cabia en el meu cos menut, l’abocava en cada classe. L’elasticitat que no havia tingut mai, allà va començar a reeixir, això sí, a canvi de no poques expressions de se-m’estan-esberlant-les-entra
La meva cosina tenia tres anys més que jo i també feia ballet. I ella sí que tenia un cos elàstic, semblava que hagués nascut per fer ballet o dansa africana o qualsevol tipus de dansa que hagués volgut fer. Ella va arribar a portar les sabates de punta dura de ballarina de debò. Jo no, per sort. Jo ho feia pel tema dels malucs. Ella era primeta, lleugera com la ploma d’un ocellet i delicada en els seus moviments com se suposava que ho havia de ser una nena que feia ballet per gust. Jo tenia panxa, no era gorda, eh, però tenia panxa com les panxes dels nadons. I quan vaig acabar de fer ballet, amb deu anys, la panxa encara estava allí. Ma mare em deia que el que passava era que tenia la panxa sortida i a mi em semblava una explicació raonable. No és que m’importés, llavors, si em quedava bé el mallot o no, perquè no sabia què volia dir quedar bé ni la paraula bonica.
Hi havia un parell de dies l’any en què fèiem una funció a la plaça de l’Ajuntament i un altre dia en què sortíem amb les carrosses maquillades amb tutú i mitges per les festes majors del poble i podíem tirar confeti a la gent del carrer. Les altres nenes del grup de ballet estaven encantades amb el tutú, el maquillatge, la purpurina, el monyo. A mi no m’agradava especialment que em pintessin la cara, em veia estranya, falsejada, amb els llavis vermells i el colorete (això encara em passa ara) però tampoc deia res –tot fos pels malucs–, em deixava pintar la cara i posar el mallot i se’m marcava el melic sortit a la meva panxa sortida però estava en aquella edat en què encara no havia après a odiar-me. I suposo que m’acceptava el cos i la poca traça pel ballet igual que acceptava el fet d’haver-ne de fer. “Ara ja et miren endavant, els malucs, ja no cal que hi vagis més”. Vale.
Després del ballet va venir el bàsquet i per fi els meus moviments elèctrics van trobar el seu lloc. Que feliç que em feia jugar a bàsquet. I no m’havia de posar mallot ni maquillar i m’agradava tant fer taps com fer cistelles, potser fins i tot m’agradava més fer taps.
Tot això ho explico perquè aquesta setmana, després de llegir el meu últim text, em va escriure per Twitter una noia i em va preguntar que si volia dir que ser flexible és igual a ser conformista. És a dir, si no arribar a poder fer el que vols implica que t'hagis de conformar amb alguna altra cosa.
Hi vaig donar voltes uns quants dies, a aquesta pregunta. Potser per poder arribar a ser conformista primer has d’haver après què t’agrada, què se’t dona bé, quins són els teus somnis i quines les teves limitacions, sobretot això últim. Suposo que primer has d’haver après a comparar-te amb altres persones més guapes, més intel·ligents, més àgils, més més. I a odiar-te el cos que no és de ballarina, i la cara que no és de porcellana i el cervell que no et dona per a tant i la traça que no et serveix per ballar però sí per fer cistelles. I permetre’t llavors tenir somnis grans (però grans, eh: jo durant un temps vaig voler jugar a la WNBA, posats a demanar) i perseguir-los mentre les hormones ens bullen i la sang ens bull. I després aprendre a desaprendre-ho tot per poder tornar-nos a mirar a l’espill i no saber què és la boniquesa un altre cop.
Quan vaig començar a compartir pis, érem cinc noies: una volia trobar la cura contra el càncer, l’altra dirigir el seu propi hotel, una altra, compte, formar un nou model, un nou mètode d’escola, una altra ser una actriu famosa i jo, que ja havia deixat de banda el somni americà, pensava que treballaria d’intèrpret al Parlament Europeu. Ara em fa riure. A la primera li he perdut la pista però si ho hagués aconseguit hauria sortit a les notícies i, per ara, res de res. De les altres, cap hem aconseguit el que somiàvem als divuit anys. Però mira, ni ganes, quin pal ara interpretar discursos dels senyorots del Parlament Europeu que serveixen de ben poc.
Els somnis no són res, per això no hi hem de renunciar. Els somnis són només pensaments que ens passen pel cap en un determinat moment. Ho deien Schopenhauer i tants altres a la seua manera: la veritable saviesa recau a saber ser feliç amb el que tenim. Només ens tenim a nosaltres, que algú ens faci cas és un regal. I saps què? Els somnis acomplerts no vindran a engalzar-nos les nostres parts trencades.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
