La bellesa del dolor

La tristesa fonda et fa mirar el món des de lluny i amb lupa a la vegada

Foto: s999


En Roger Mas parla i canta sobre el dolor de la bellesa. Ho va fer l’altre dia a Palamós, tan a tocar del meu racó que no vaig poder no anar-hi. El cantautor –”gran poeta entre músics i gran músic entre poetes”, segons la definició que en fa ell mateix–, la cobla Sant Jordi, la lluna i un cel que es va anar fent fosc al ritme que tocava.
 
Entre cançó i cançó, en Roger va explicar que tu, jo i la mare que canviava bolquers a mig concert –era de franc i a l’aire lliure– som funàmbuls entre dos estats de consciència: el de les situacions especials com el naixement d’un fill, l’enamorament o la mort d’algú proper i el de la rutina, en què anem tirant sense trasbalsos anímics dels que ens sacsegen tant que ens poden fer parar bojos.
 
Comento a una amiga escriptora que estic bastant fora de la vida però que –hola, paradoxa– em sento molt viva. Més que del dolor de la bellesa, crec que gosaria parlar de la bellesa del dolor. Perquè la tristesa fonda et fa mirar el món des de lluny (no va amb mi) i amb lupa a la vegada (goita quin detall més bonic). La meva amiga, que és una novel·lista amb ull clínic, m’informa que això té nom: hiperestèsia.
 
El dolor, lluny d’anestesiar-te, et multiplica la sensibilitat. I és aquesta sensibilitat exagerada la que et porta a fixar-te també en la rosella que treu el cap entre el ciment, en la mà que t’ajuda a sortir del pou, en aquest amor que camina sense nord però que existeix. En la vida, que creix com la flor vermella a l’asfalt i que té les de guanyar: sap que tard o d’hora acabarà sent l’única sortida possible.
 

Comentaris

    Anònim Agost 6, 2017 10:43 pm
    Vaig perdre els meus pares amb manco tres anys de diferencia. I vaig sentir de cop i volta que la meva vida sería tot això que descrius, vaig aprendre a mirar, escoltar molt més, a gosar del silenci, a celebrar aquestes petites coses que per a mí avui son les més grans. Viu, viu que comença una nova etapa, sense deixar d'estimar i recordar la passada. Bon estiu Eva!
    Anònim Agost 6, 2017 10:47 pm
    Gràcies per compartir-ho!
    Betenasagasti Agost 6, 2017 11:21 pm
    Em resulta molt, molt, però que molt bonic el que dius. I jo també crec que és l'única sortida. Viure fins al final, bressolat a la vida, i lluitant per la vida, per aquesta vida que no sabem molt bé per què desitgem. Chapeau!
    Anònim Agost 6, 2017 11:33 pm
    Són tan boniques, i ens fan sentir tantes coses quan les veiem! Per tant, i encara que sigui dur, som com com elles, i ho hem de ser per sempre més!
    Tate Agost 7, 2017 1:17 pm
    Cuando el dolor inunda el alma, tu cuerpo deja de vivir y formar parte del teatro de la vida.
    Anònim Agost 7, 2017 4:26 pm
    Fa anys vaig passar per una experiència similar. El dolor q sents és indescriptible. Malgrat tot, a poc a poc, igual que la rosella et vas fent un lloc entre la roca. Petons
    Montse @salmaldonart Agost 7, 2017 9:10 pm
    Quan un sofreix una perdua molt estimada d'entrada se sent estripat, desvalgut i orfe de la presència de la persona aimada aixi vaig sentir jo la falta del meu pare, vaig tenir de fer me l'idea que ja mai més podria tornar a dir la paraula pare i tampoc mai més podria tornar a agafar la seva mà, aquella que m'aguantava quan jo vaig començar a caminar i aquella que jo vaig continuar agafant en aquests darrers temps de la seva vida per ajudar-lo a caminar, dins meu viu la bellesa de les seves carícies i la bellesa dels seus petons, dolça i dolguda bellesa que fa que ara que va passant el temps hem brolli l'emoció profunda tal com neixen a la primavera la grosella cada vegada que ell, el pare, és present. És ara que ja fa un temps que comprenc perfectament la bellesa del meu dolor. una abraçada Eva !
    @carolgiribets Agost 8, 2017 12:34 am
    Quan deixem brollar els sentiments, ja siguin de melanconia, de tristesa, d'alegria,.. i, per tant, gosem ser vulnerables i sincers, ens aflora una sensibilitat envers un mateix i tot el que ens envolta que intensifica i magnifica les petites meravelles que ens són exposades. En definitiva, ens fan sentir vius.
    Anònim Agost 8, 2017 1:59 am
    Afortunada per poder expresar amb paraules totes les teves emocions,encara que siguin sentiments de desconsol,de buidor,d'enyor... Quina sort que tens de saber posar paraules .... i tant maques!
    La insostenible lleugeresa del ser Agost 8, 2017 10:08 pm
    M' agrada que i com ho dius. M' agradaria poder expressar-me així. Les paraules llisquen subtilment i penetren cor i ment endins. Toc,toc. Hi ha algú?
    M. Àngels Agost 9, 2017 4:50 pm
    Pel títol del relat el títol tan contradictori si contraposen les paraule bellesa VS dolor. La pregunta és: pot ser possible que en el dolor hi càpiga la bellesa? Podria ser en tan en quan en que els extrems es toquen. M'explicaré. El dolor immens que puc sentir per l'absència d'un ésser estimat em pot produir goig el seu record, les experiències viscudes. Tot fa mella en el meu interior i amortitza el dolor, tot i que no em produeix més felicitat.
    Birlung Agost 14, 2017 8:06 pm
    La perdua injusta, la que "no toca", va embolicada amb un paper fi, de celofana, que fa grinyolar el día a día. Aquest paperet que cargolem amb ràbia, perque acabi ràpid el seu xiscle, entre dos o tres dits, fins que el convertim en una remor llunyana, obre la porta a un regust a vegades àcid, a vegades mig dolç. La Vida és potser, un "anar deixant amics, amors..." Però alguns hem tingut la sort de paladejar un sabor tant poc conegut, que el seu record sempre ens confortará.
    Palamosina Octubre 29, 2017 12:11 pm
    Tinc que reconeixer, amb certa vergonya, que no coneixia a Roger Mas, va ser per mi un agradable descubriment, i el dolor de la bellesa em va impactar, jo que soc de Palamós, tanbé hi era al concert, una nit fantastica tant per el lloc, mar, lluna , indret. M, agradat molt el teu escrit, permet-me que et tutegi, que una ja te uns anys.

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...