Foto: s999


En Roger Mas parla i canta sobre el dolor de la bellesa. Ho va fer l’altre dia a Palamós, tan a tocar del meu racó que no vaig poder no anar-hi. El cantautor –”gran poeta entre músics i gran músic entre poetes”, segons la definició que en fa ell mateix–, la cobla Sant Jordi, la lluna i un cel que es va anar fent fosc al ritme que tocava.

Entre cançó i cançó, en Roger va explicar que tu, jo i la mare que canviava bolquers a mig concert –era de franc i a l’aire lliure– som funàmbuls entre dos estats de consciència: el de les situacions especials com el naixement d’un fill, l’enamorament o la mort d’algú proper i el de la rutina, en què anem tirant sense trasbalsos anímics dels que ens sacsegen tant que ens poden fer parar bojos.

Comento a una amiga escriptora que estic bastant fora de la vida però que –hola, paradoxa– em sento molt viva. Més que del dolor de la bellesa, crec que gosaria parlar de la bellesa del dolor. Perquè la tristesa fonda et fa mirar el món des de lluny (no va amb mi) i amb lupa a la vegada (goita quin detall més bonic). La meva amiga, que és una novel·lista amb ull clínic, m’informa que això té nom: hiperestèsia.

El dolor, lluny d’anestesiar-te, et multiplica la sensibilitat. I és aquesta sensibilitat exagerada la que et porta a fixar-te també en la rosella que treu el cap entre el ciment, en la mà que t’ajuda a sortir del pou, en aquest amor que camina sense nord però que existeix. En la vida, que creix com la flor vermella a l’asfalt i que té les de guanyar: sap que tard o d’hora acabarà sent l’única sortida possible.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a agost 06, 2017 | 22:43
    Anònim agost 06, 2017 | 22:43
    Vaig perdre els meus pares amb manco tres anys de diferencia. I vaig sentir de cop i volta que la meva vida sería tot això que descrius, vaig aprendre a mirar, escoltar molt més, a gosar del silenci, a celebrar aquestes petites coses que per a mí avui son les més grans. Viu, viu que comença una nova etapa, sense deixar d'estimar i recordar la passada. Bon estiu Eva!
  2. Icona del comentari de: Anònim a agost 06, 2017 | 22:47
    Anònim agost 06, 2017 | 22:47
    Gràcies per compartir-ho!
  3. Icona del comentari de: Betenasagasti a agost 06, 2017 | 23:21
    Betenasagasti agost 06, 2017 | 23:21
    Em resulta molt, molt, però que molt bonic el que dius. I jo també crec que és l'única sortida. Viure fins al final, bressolat a la vida, i lluitant per la vida, per aquesta vida que no sabem molt bé per què desitgem. Chapeau!
  4. Icona del comentari de: Anònim a agost 06, 2017 | 23:33
    Anònim agost 06, 2017 | 23:33
    Són tan boniques, i ens fan sentir tantes coses quan les veiem! Per tant, i encara que sigui dur, som com com elles, i ho hem de ser per sempre més!
  5. Icona del comentari de: Tate a agost 07, 2017 | 13:17
    Tate agost 07, 2017 | 13:17
    Cuando el dolor inunda el alma, tu cuerpo deja de vivir y formar parte del teatro de la vida.
  6. Icona del comentari de: Anònim a agost 07, 2017 | 16:26
    Anònim agost 07, 2017 | 16:26
    Fa anys vaig passar per una experiència similar. El dolor q sents és indescriptible. Malgrat tot, a poc a poc, igual que la rosella et vas fent un lloc entre la roca. Petons
  7. Icona del comentari de: Montse @salmaldonart a agost 07, 2017 | 21:10
    Montse @salmaldonart agost 07, 2017 | 21:10
    Quan un sofreix una perdua molt estimada d'entrada se sent estripat, desvalgut i orfe de la presència de la persona aimada aixi vaig sentir jo la falta del meu pare, vaig tenir de fer me l'idea que ja mai més podria tornar a dir la paraula pare i tampoc mai més podria tornar a agafar la seva mà, aquella que m'aguantava quan jo vaig començar a caminar i aquella que jo vaig continuar agafant en aquests darrers temps de la seva vida per ajudar-lo a caminar, dins meu viu la bellesa de les seves carícies i la bellesa dels seus petons, dolça i dolguda bellesa que fa que ara que va passant el temps hem brolli l'emoció profunda tal com neixen a la primavera la grosella cada vegada que ell, el pare, és present. És ara que ja fa un temps que comprenc perfectament la bellesa del meu dolor. una abraçada Eva !
  8. Icona del comentari de: @carolgiribets a agost 08, 2017 | 00:34
    @carolgiribets agost 08, 2017 | 00:34
    Quan deixem brollar els sentiments, ja siguin de melanconia, de tristesa, d'alegria,.. i, per tant, gosem ser vulnerables i sincers, ens aflora una sensibilitat envers un mateix i tot el que ens envolta que intensifica i magnifica les petites meravelles que ens són exposades. En definitiva, ens fan sentir vius.
  9. Icona del comentari de: Anònim a agost 08, 2017 | 01:59
    Anònim agost 08, 2017 | 01:59
    Afortunada per poder expresar amb paraules totes les teves emocions,encara que siguin sentiments de desconsol,de buidor,d'enyor... Quina sort que tens de saber posar paraules .... i tant maques!
  10. Icona del comentari de: La insostenible lleugeresa del ser a agost 08, 2017 | 22:08
    La insostenible lleugeresa del ser agost 08, 2017 | 22:08
    M' agrada que i com ho dius. M' agradaria poder expressar-me així. Les paraules llisquen subtilment i penetren cor i ment endins. Toc,toc. Hi ha algú?
  11. Icona del comentari de: M. Àngels a agost 09, 2017 | 16:50
    M. Àngels agost 09, 2017 | 16:50
    Pel títol del relat el títol tan contradictori si contraposen les paraule bellesa VS dolor. La pregunta és: pot ser possible que en el dolor hi càpiga la bellesa? Podria ser en tan en quan en que els extrems es toquen. M'explicaré. El dolor immens que puc sentir per l'absència d'un ésser estimat em pot produir goig el seu record, les experiències viscudes. Tot fa mella en el meu interior i amortitza el dolor, tot i que no em produeix més felicitat.
  12. Icona del comentari de: Birlung a agost 14, 2017 | 20:06
    Birlung agost 14, 2017 | 20:06
    La perdua injusta, la que "no toca", va embolicada amb un paper fi, de celofana, que fa grinyolar el día a día. Aquest paperet que cargolem amb ràbia, perque acabi ràpid el seu xiscle, entre dos o tres dits, fins que el convertim en una remor llunyana, obre la porta a un regust a vegades àcid, a vegades mig dolç. La Vida és potser, un "anar deixant amics, amors..." Però alguns hem tingut la sort de paladejar un sabor tant poc conegut, que el seu record sempre ens confortará.
  13. Icona del comentari de: Palamosina a octubre 29, 2017 | 12:11
    Palamosina octubre 29, 2017 | 12:11
    Tinc que reconeixer, amb certa vergonya, que no coneixia a Roger Mas, va ser per mi un agradable descubriment, i el dolor de la bellesa em va impactar, jo que soc de Palamós, tanbé hi era al concert, una nit fantastica tant per el lloc, mar, lluna , indret. M, agradat molt el teu escrit, permet-me que et tutegi, que una ja te uns anys.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix