“Puc estimar-te i no tenir-te.
Deixo ben obertes les finestres de l’amor.”
Eduard Canimas, “Puc obrir”, Sagrat Cor
Ja ho veus, mai no hauria pensat que algun dia arribaria a dir m’agrada el fred, m’agrada obrir el balcó de casa ara que es fa fosc i sentir l’hivern a les galtes, als pulmons, a les mans. Ja tinc mans que s’acosten als quaranta i l’esquena foradada d’agulles que l’han de salvar de l’escoliosi però la pell ha après a estimar el fred perquè ja no ve de dins i els paisatges d’hivern són tan meravellosos com els dies més bonics d’estiu a l’illa. El fred ja no és la mare que no hi és la mare que no és la terra que s’allunya i només aigua sota els peus per sostenir les primeres passes. El fred ja no és em faltes tu germà infinit ni nenes i gatets d’ulls blaus tancats dins la gàbia de la por. El fred és un record que fa somriure, la bossa calenta que ens posava l’àvia dins els llençols a la casa de Sant Celoni, els plataners despullats del pati i les ganes de posar-se la bufanda i el gorro de llana i els leotards sota els pantalons. El fred d’avui és la bellesa dels dies que no compten les hores. Li obro de bat a bat totes les finestres.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
