Foto: dr_zoidberg
La mare es va emprenyar, i molt, quan el pare va negar-se a veure l’àvia morta. Només deia que si havia de recordar d’alguna manera la seva sogra, havia de ser necessàriament viva, perquè li feia una mena d’angúnia veure un mort, i més besar-lo, i la mare deia que i tant que ella besaria la seva mare morta, la besaria de cap a peus, perquè l’havia estimat com només pot estimar-se una mare, i el pare deia que no i que no, i la mare ja ho va haver de dir, que quan l’altra àvia va morir, el pare sí que la va veure morta i ben morta, i el pare va contestar furiós que, home!, és clar!, és clar que la va veure!, perquè era la seva mare!, era obligat!
No deixaven d’enraonar: que si una sogra no és tan important com una mare però també ho és, i que la mare va besar la seva sogra quan va morir i no esperava menys del seu marit, com a mínim esperava d’ell que s’acomiadés com Déu mana, i el pare ja ho va haver de dir, que ell no creia en Déu i que Déu no manava en res, si volia sentir la veritat. La mare mai no va a missa però diu que sí que és creient i que sobretot la seva mare l’havia educada perquè fos una persona religiosa, amb una gran fe, un suport de vida; i jo no sabia si creia o no en Déu, però quan la mare va deixar de discutir amb el pare i va mirar-me i va dir, tu, què, què fas aquí quiet, acompanya’m a dir l’últim adéu a l’àvia; en aquell moment vaig decidir que no creia en Déu, perquè si un Déu existís, definitivament s’enduria les persones al cel amb una llum encegadora que travessaria els núvols i l’aire, i se les enduria sense necessitat d’enterrament ni de petons ni misses, si vols amb una missa de record, però res més.
Vaig fer com si em desmaiés perquè la mare de vegades es desmaia i el pare l’agafa i la porta al llit i allà la deixem que descansi, i vaig pensar que si em desmaiava em deixarien en pau i no em farien besar l’àvia, però la mare va dir, no fa gràcia, tot i que el pare va riure una mica, que el vaig veure per entre les pestanyes, i vaig començar a cridar nooooo, noooooo, sisplaaaauuuu, tinc poooooor; perquè si l’àvia ja em feia una mica de por viva, imagina’t morta.
Però la mare no va cedir en cap moment, i va dir que fins que no tingués divuit anys, faria tot el que ella em manés, i que si ja no podia arreglar el meu pare, amb mi encara era a temps, i em va arrossegar per tot el passadís de l’hospital i els peus anaven sols, com si caminés per sobre de l’aigua, i quan vaig arribar a l’habitació de l’àvia i vaig entrar, la vaig veure allà com si estigués adormida i així tot d’una vaig pensar, quina broma!, però no era cap broma, que l’àvia estava morta i vaig haver de fer-li un petó i després em vaig fer així amb la màniga als llavis, com eixugant-me l’aigua després de beure’n, i la mare em va clavar una bufetada i jo, que m’havia posat nerviós, vaig perdre l’equilibri i vaig caure a sobre de l’àvia.
La mare va començar a plorar i el pare estava a la porta, mirant de lluny i estirant un braç per convidar-me a abandonar l’habitació i deixar-les allà soles. No entenia per què la mare estava així, si sempre s’estava queixant de l’àvia, però el pare va dir, ja ho entendràs, que és una cosa que diu sovint.
1
0
