Et voldria parlar de la primavera, ara que ja som ben entrats al mes de maig, ara que els ocells ja han fet el niu. És una festa boja, la primavera. Sorollosa, tota plena de refilets i xisclets i xiulets i raucs i grunys, i dels udols agònics de les gates en zel i el crit estripat dels mascles que es barallen. Acolorida, també: clapejada del vermell i el groc i el blanc i el blau i el violeta de les flors esbadellades, i del verd massís de les capçades, i de l’herba envaint follament els camins. I perfumada, esclar, amb les olors de les flors i dels fems escampats a l’hort; de la terra remoguda i les plantes de tomatera, que impregnen els dits, i del deixant aspre i eixut d’alguna bestiola de bosc que ha passat sense ser vista.
La primavera ens omple els sentits amb els seus sons, els seus colors i el seu perfum, i això és possible gràcies a un element indispensable per a la vida: l’aigua. Sense aigua no hi hauria primavera. Perquè a la primavera la vida va de dins cap enfora, de dins cap enfora sempre, i és l’aigua qui l’empeny en aquesta direcció: l’aigua absorbeix les olors per alliberar-les quan s’evapora, desperta les arrels i fa brotar les llavors i les branques. Mou la vida de dins cap enfora, i tot allò que romania latent explota.
Per això surten tants animalons, a la primavera, ocells i ratpenats i marietes. Els animalons fan primavera. Però hi ha uns animalons que fan primavera més que cap altre, més fins i tot que els ocells i els ratpenats i les marietes, i val a dir que els tenim ben oblidats –potser perquè no ens semblen gaire agraciats, potser perquè es deixen veure poc–: parlo dels amfibis. Granotes, reinetes, tòtils, salamandres, tritons. Els amfibis també són fets d’aigua. Sense aigua serien secs i arrugats i pansits i s’haurien d’amagar sota les pedres o sota la terra; amb l’aigua, en canvi, s’inflen i regalimen. Els fa l’aigua i també el temps càlid. Són pura primavera.
De fet, no hi ha un altre animaló terrestre que depengui tant de l’aigua com els amfibis: la necessiten per reproduir-se, per fer-se adults i per respirar. Tenen la pell d’aigua, freda, molla i brillant. I, a més a més, necessiten temperatures suaus per estar actius. No els agrada la xafogor aclaparadora de l’estiu; el fred de l’hivern els abalteix. Per això són animalons d’entretemps. I, com que no són gaire amics del sol, que és de foc i espanta l’aigua, surten a la nit. Després d’un bon ruixat primaveral, quan ja és ben fosc, a vegades apareixen els puntets d’or de la pell de les salamandres sobre l’asfalt mullat d’una carretera secundària que serpenteja entre boscos i camps –les has vist mai? Són com un miracle!–. I, amb la mateixa intensitat que els rossinyols, durant les nits de primavera se sent el cant boig de les reinetes, tan menudes però tan renoueres, omplint la negror amb alegria. Si pares bé l’orella, potser també sentiràs els tòtils, que fan “tut!” i es confonen amb el xot. És tot un concert. Quan arriba aquesta època de l’any simplement espero el capvespre, obro les finestres i em deixo acaronar per la moixaina amfíbia de les nits de primavera, per la humitat i els raucs i l’olor de terra.
Però, ai…! Cada vegada hi ha menys rius i en més mal estat. Cada vegada hi ha menys basses i menys gorgs, i els que encara queden semblen les Rambles! Cada vegada hi ha menys aqüífers nets d’agroquímics i purins. Cada vegada les primaveres són més curtes i s’imposa abans l’estiu, precoç però sec i ardent. Alguns en diuen canvi climàtic, d’altres en diuen contaminació, d’altres parlen de fragmentació del territori i d’altres potser en diuen industrialització o humanitat impertinent. Al cap i a la fi, suposo que tot és el mateix… Tant se val com se’n digui, el cas és que per desgràcia cada vegada hi ha menys amfibis, que són fets d’aigua i necessiten aigua per tancar els seus cicles de vida. I aigua neta, per cert, perquè la seva pell permeable i els seus ous sense closca són massa sensibles als contaminants. Els amfibis, de fet, són uns indicadors excel·lents del bon estat de salut del medi natural, i molt especialment de l’aigua. El seu declivi no és una qüestió menor.
No sé pas com s’atura, això, ni sé si es pot aturar. No soc de mena optimista jo, ho reconec. Només et volia demanar una cosa: quan sentis cantar un rossinyol, enrecorda’t de les granotes –i de les reinetes i els tòtils i les salamandres… D’aquestes bestioles d’aigua que es veuen poc, que cada vegada n’hi ha menys, però que són prodigioses i indispensables. I fàcils d’estimar, encara que no t’ho sembli. Pensa tan sols en les primaveres verdes i xopes d’aquest país nostre, les primaveres amfíbies que fan xipollejar la vida, que fan que la vida s’envoli i fan la vida s’arrapi, i que cada any ens expliquen la vida amb la seva pell freda, molla i brillant.
