Quan un grup de porcs arriba a la granja d’engreix, es vacunen contra la malaltia d’Aujeszky, una infecció causada per herpesvirus que té diverses formes clíniques i que és molt contagiosa i molt mortal. Gràcies als programes d’erradicació i de vacunació massiva, fa molts anys que la malaltia d’Aujeszky està controlada en porcs domèstics, però no per això es pot abaixar la guàrdia.
Això és exactament el que feia jo aquell dia: vacunar d’Aujeszky un grup de porcs d’engreix en una granja vella en algun punt entre Banyoles i Cervià de Ter, allunyada de carreteres i nuclis urbans, plantada al bell mig d’un camp de colza florit. Són estranys, els camps de colza florits. Vistos des de lluny semblen grans catifes flonges de color groc, t’encenen els ulls i et fan somiar. Però quan hi ets ficat a dins, quan pots tocar l’esclat groc amb les mans, fa la sensació que les plantes estan més separades, entremig s’hi veu la terra seca i esquerdada, i les flors són petites i perden la textura vellutada que una altra perspectiva els donaria. Deu ser que, les coses, vistes des de lluny sempre milloren; la distància els dona un aire il·lusori de promesa o de desig.
En fi, doncs, això és el que jo feia, vacunar d’Aujeszky uns porcs d’engreix en una granja vella, enmig d’un camp de colza florit, amb el sol d’última hora tenyint el cel dels colors del capvespre: una mica de color sang, una mica de color préssec, una mica de color espígol. Dins la nau, però, tot grisejava, i pujava de sota els eslats una bravada penetrant de merda i pixum. Els porcs devien fer uns cinquanta quilos. Estaven esverats, grunyien, aixecaven els seus caparrons curiosos i ficaven el morro entre els barrots de les portes de les quadres. Quan passava per davant seu, estiraven el coll per abastar-me i em volien mossegar. Un cop dins la quadra, xisclaven fort quan l’agulla se’ls clavava a la carn, amb uns crits estridents plens de pànic. No tingueu por, deia jo. Ells corrien aterrats, s’enfilaven els uns sobre els altres, miraven de saltar al passadís.
No tingueu por, pobrets.
Com que era una nau petita, de menys de tres cents porcs, i jo aquell dia no tenia gaire feina, després de punxar tota una quadra m’ajupia a la gatzoneta en un racó i m’estava una estona mirant-me’ls. En pocs segons, aquelles bèsties semblaven oblidar el pànic de sentir-se perseguides per un ésser de dues potes armat amb mascareta, xeringa i agulla i tornaven a fer les seves coses: furgar el pinso, defecar, barallar-se i explorar la nova decoració de la quadra, que era jo. Primer se m’acostaven amb certes reserves, però de seguida adoptaven una actitud insolent, em mossegaven les botes i m’estiraven la roba, i quan els feia fora d’una manotada es posaven a saltar, enjogassats, roncaven una mica i hi tornaven. Alguns portaven el coll tacat, un regalim de sang vermella sortint del punt exacte on s’havia clavat l’agulla i escampant-se abundosament cap al pit. Mengeu-me, pobrets, els hi deia. En un moment de no res, havien passat de preses a botxins i jo de botxí a presa. Els concedia aquesta petita revenja i em sentia com complint una minúscula però merescuda penitència, encara que només fos una estona, encara que només fos un miratge, emparada com estava per la seguretat de poder alçar-me, de fer-me gran, de donar una puntada de peu més forta que les seves boques llargues.
Tot i que a fora encara clarejava, en algun moment em va començar a mancar la llum i vaig anar fins a l’entrada a prémer els interruptors. Quan les bombetes es van encendre, tota la nau va esclatar en un alegre rebombori de grunys i roncs, segurament pel fet que relacionaven la lluminària amb una posada en marxa imminent del mecanisme d’alimentació. Vaig tornar a les quadres per seguir amb la feina, convençuda que es calmarien aviat. Però, al contrari, els porcs estaven cada cop més nerviosos i aixecaven els narius i les orelles, expectants. No es calmaven. El primer porc que vaig punxar va fer un xisclet prim i agònic i, tot seguit, la nau sencera es va posar a xisclar amb un desfici intens. Hi havia porcs xisclant a totes i cadascuna de les quadres. Porcs xisclant embogits arreu.
Vaig seguir vacunant una mica desconcertada. L’escàndol, lluny d’apagar-se, anava in crescendo. Ara entrarà en Diego, vaig pensar, segur que ve a fer una volta a aquesta hora, segur que han sentit el cotxe. I en Diego que no entrava. Els porcs cada cop més esverats i en Diego enlloc. I jo mirant els ulls desorbitats d’aquelles bèsties, atabalada pels crits i les corredisses, sense entendre res. Vaig deixar de punxar i els animals seguien xisclant. Havia d’estar passant alguna cosa per força, però no sabia què era, i estava sola en una nau de porcs vella, ombrívola, pudent i enteranyinada, un dels espais més tètrics que hom es pugui imaginar, enmig d’un camp de colza florit sense cap casa a prop, al punt del capvespre i sense cap altra sortida que un camí estret i boterut que baixava i travessava el bosc abans d’arribar a la carretera. Una sensació de buit gegantí va començar a pujar-me des de l’estómac cap a la gola. La por. Em vaig anar quedant molt quieta fins gairebé petrificar-me i esdevenir, tota jo, només cos i sentits: afilava l’oïda, tensava els músculs, ensumava l’aire. Però era impossible sentir res que no fossin els xisclets infectes; era impossible ensumar cap altra cosa que no fos l’àcid úric dels purins. I aquelles bèsties tan nervioses, i jo amb el cor a mil, sense atrevir-me a moure’m…!
Fins que vaig girar una mica el cap i vaig mirar per la finestra que tenia al costat, esperant trobar Hannibal Lecter amb una destral. I vaig veure el porc senglar.
Era un mascle adult amb uns ullals llargs que li sobresortien a banda i banda del morro, projectats cap amunt com braços implorant al cel. De pit i espatlles amples, robust com un os; una gran mola fosca palplantada just a l’altra banda de la tanca metàl·lica, només a un parell de metres de la paret de la nau, on les primeres plantes de colza creixien més petites i aclarides. Em mirava fixament amb els seus ulls esquinçats i les orelles negres plantades. Hi havia poca llum i no li podia endevinar gaire detalls però, per la lluïssor de la mirada i l’expressió de la cara, em va semblar que reia.
En qualsevol altra ocasió, m’hauria fet riure a mi també. Hauria rigut d’emoció, de l’emoció de tenir una criatura tan imponent només a un parell de metres de mi, i hauria rigut amb tendresa, perquè tenia una cara simpàtica i semblava content. Però, des d’allà dins, amb la pudor de merda i pixum envaint la mascareta, amb la por ficada al ventre i amb aquells gairebé tres cents porcs rosats xisclant embogits dins les quadres, ben bé com adolescents histèriques després d’ensumar en Justin Bieber a l’altra banda de la paret, he de dir que no me’n va fer cap, de gràcia.
Passats uns segons llarguíssims, el senglar va desviar la mirada –o vaig ser jo?– i es va posar a ensumar la tanca metàl·lica. Em va semblar que hi furgava amb el morro llarg, com si busqués un forat per on entrar, i vaig tenir ganes de llançar-li alguna cosa, però no tenia res a mà i les reixes de les finestres haurien impedit que cap objecte sortís disparat a l’exterior. Així que, enlloc d’això, vaig fer un crit i vaig alçar els braços: fuig, malparit! El senglar no es va donar per al·ludit. Encara va estar una estona inspeccionant la tanca i, després, sense dirigir-me ni una última mirada, va girar cua decidit i va desaparèixer allà on la colza es feia espessa i compacta.
Aquella bèstia. Sus scrofa ssp.: l’original, la fera boscana, el gran maldecap. Els meus Sus scrofa domestica es calmaven a poc a poc, deixaven de xisclar, ensumaven l’aire i perdien la curiositat, i finalment tornaven a les seves labors: furgar el pinso, defecar, barallar-se, venir-me a inspeccionar. Pobrets meus. Santa innocència. Tant de rebombori per un coi de porc senglar. Un coi de porc senglar, per cert, portador de tantes malalties, com ara la pesta porcina africana o la mateixa malaltia d’Aujeszky contra la qual, per sort, els meus porcs aviat estarien ben immunitzats. Un coi de porc senglar. Aquest animalot immund que prolifera pertot arreu, que destrossa els cultius, que s’amaga als camps i als boscos, que es reprodueix a velocitats de vertigen i que, a sobre, s’ha autoproclamat usufructuari d’allò que pertany a l’home i campa com si res pels nostres sembrats, els nostres camins, els nostres carrers, les nostres cases. Una plaga.
Vaig seguir vacunant els meus pobres porcs, rosats i flonjos, que ara em semblaven tan poca cosa, tan controlats i tan dependents de nosaltres, d’en Diego i de mi i dels altres treballadors; de nosaltres, ai senyor, que els teníem tancats i barrats i amagats com un secret lleig. I era ben clar que ells sabien que hi havia un món allà fora, un món blau i verd i groc, perquè l’ensumaven i l’escoltaven i, d’alguna manera, el veien millor que jo, que en Diego o que cap de nosaltres. El mareig i la nàusea que van seguir els meus pensaments podrien haver estat fruit del temps que feia que respirava la pudor de purins a través de la mascareta, mancada d’aire. Devia ser això. Entre punxada i punxada vaig aprofitar l’última claror del cel de fora, ara gairebé tot tenyit de color mora, per deixar descansar la vista damunt del tapís de flors de colza que s’estenia enllà, lluny, on esdevenia uniforme i agradable. El senglar devia ser en alguna banda enmig d’aquelles flors, gratant feliç la terra, llepant cucs i insectes, amb tota la nit per davant i tot el món immens als seus peus, lliure i amo d’ell mateix. I, encaboriada com estava recordant la rialla que m’havia dedicat feia uns minuts, em va assaltar la impotència. No, la impotència no. La tristesa. Ai l’as: la tristesa!
En tornar la vista a la quadra per seguir vacunant, un dels porcs em va mirar amb els ulls blancs esbatanats de pànic i vaig vacil·lar un moment, xeringa en mà. Vaig vacil·lar. Mentrestant, a fora la nit queia fresca sobre el camp de colza, ara un gran mar negre estenent-se enllà.
1
