Cada tarda després de dinar, la mateixa rutina: sabates calçades, bastó a la mà, la boina ben calada i cap a l’hort. Per si de cas, despenja un paper arrugat de la nevera i se’l fica a la butxaca. Ell diu que no el necessita perquè encara no ha oblidat mai el camí, només que l’altre dia es va desorientar una mica, res greu… És que l’edat, ja se sap, oxida la memòria. Però li va passar aquell dia i, d’ençà de llavors, no li ha tornat a passar; no pas, almenys, fent el camí de cada tarda cap a l’hort. De totes maneres, amb el paper dins la butxaca se sent més segur. El paper li fa de garantia, com un manyoc de neurones de reserva, com una petita assegurança del record de la rutina d’aquests últims anys –els més nous, els més fràgils. Com un mapa del tresor.
L’hort està enmig de la petita ciutat, al final d’un carrer estret i tranquil, darrere d’un portal rovellat i a baix de tot d’una rampa de pòrtland plena d’esquerdes, en un solar d’uns pocs centenars de metres quadrats. Per arribar-hi, tomba la cantonada de l’edifici groc amb reixes de ferro i travessa la plaça, tan buida i tan quieta a aquesta hora de la tarda, i agafa el carrer estret amb blocs de pisos a banda i banda, sense ni una ànima. Passa per davant del balcó de la Roser, on els llençols blancs s’airegen i xiuxiuegen paraules de sabó i de pètals. El gat gris de l’Antonio el mira endormiscat des de l’ampit de la finestra; el carrer és tan tranquil que els coloms parrupen a la vorera i gairebé ni s’espanten quan passa pel seu costat.
Camina encorbat, lentament, precedit pel bastó que l’aguanta com una cama envernissada. Quan arriba al portal rovellat, s’atura un moment i escolta: des de l’altra banda li arriba una remor de petits xisclets i plomes. Elles ja l’esperen, totes vint-i-una.
El campanar toca les tres de la tarda i se sent feliç. Avui no fa tard a la cita, avui és puntual com un rellotge, i no hi ha res més important al món que ser puntual com un rellotge, perquè elles l’esperen a aquesta hora. Tot just gira la cantonada del carrer estret que ja li ensumen la roba vella, li ensumen les sabates gastades, senten els cops del bastó, senten com gargamelleja. I pugen a dalt de tot de la rampa de pòrtland plena d’esquerdes, i des d’allà el criden, el demanen, s’impacienten.
El portal rovellat grinyola quan l’empeny i s’obre a poc a poc, i ell entra i les troba totes vint-i-una recollides al cim de la rampa, com cada tarda sens falta, amb una gran cridòria. Tanca el portal darrere seu i tota la planxa rovellada tremola, i comença a baixar amb passos incerts, amb el bastó projectat ben endavant per no caure pendent avall. Llavors elles callen de sobte, pacients i amoroses, i l’envolten i baixen amb ell fent passos tranquils, seguint el ritme pausat dels seus genolls ressecs; però només callen els xisclets i la cridòria, no pas la xerrameca dolça, la que fan quan diuen coses petites amb la boca tancada com si cantessin una cançó. I ell la sent, la cançó, i és una cançó d’abans, tota plena de secrets que fan olor de terra.
És per a ell, la cançó. Elles li parlen.
Ningú sap totes les coses boniques que li diuen mentre baixen per la rampa de pòrtland plena d’esquerdes: li diuen paraules d’amor, li diuen ous i grana, li diuen plomes que brillen, li diuen enciams i cebes, li diuen un gall vermell –com cantava!–, li diuen camps de sègol, li diuen un mas tronat, i li diuen: te’n recordes, del matxo tibant l’arreu, del segar i del batre, d’aquell podall ennegrit pel temps, de la portalada plena de corcs, de la llar de foc encesa, dels vespres d’hivern i la humitat als ossos, d’aquella vida-misèria i d’aquella vida-tan-plena, te’n recordes?
Quan arriben a baix ell està cansat però encara no s’asseu a la cadira vella; abans entra al galliner, aboca pinso a les menjadores, comprova els abeuradors i escampa jaç net sota les perxes i dins les ponedores. Se sent a casa. Allà dins, entre aquells quatre llistons de fusta, hi cap la seva vida sencera; des d’allà dins la somia i la toca, la sent i l’ensuma, l’agafa i l’escampa. I la vida voleia amb cada braçat de palla.
Ell, el rei del solar de l’hort. Què dic, el rei: en tot cas, el rei dels pirates, el de la cama envernissada, el del mapa del tresor. Conqueridor de records, de cares estimades, de memòries recents.
Elles, les seves súbdites. Què m’empatollo, les seves súbdites: les seves filles o, si de cas, les bruixes més precioses d’una gran festa pagana, les de la xerrameca dolça, les dels secrets de terra. Cantaires emplomallades, custòdies de tot l’or de les memòries antigues.
Ell, el meu pare. El més arrugat i el més bo dels pirates.
Elles, les gallines. Vint-i-una pedres precioses d’un món vell i esborrat; el tresor que cerca cada tarda avançant a les palpentes per un món nou que se li esborra.
