Vulpes vulpes Foto: Sunguk Kim
Foto: Sunguk Kim


Quan va aparèixer la guilla, al veïnat hi va haver un gran enrenou. Alguns de nosaltres estàvem amoïnats per si portava alguna malaltia com ara la ràbia, perquè no és gens normal que una guilla es deixi veure a prop de les cases a plena llum del dia. Era molt manyaga. Si te li acostaves ella només et mirava amb uns ullets del color de la mel que lluïen plens d’una curiositat sincera, i fins que no arribaves gairebé a tocar-la no es decidia a marxar. Llavors movia la seva cua frondosa dibuixant un semicercle hipnòtic i semblava un estel vermell i blanc, una flamarada que s’encenia i llampeguejava dolçament just abans de desaparèixer.

Després de constatar que no estava malalta –tenia un pèl massa brillant, unes carns massa plenes, uns ulls massa vius, uns moviments massa elàstics per tractar-se d’una bèstia malalta–, vam concloure que segurament s’havia escapat d’alguna casa on l’havien criada com un gos i per això estava avesada a la presència humana. El que ens amoïnava, llavors, era l’aviram, perquè una guilla, per més manyaga que sigui, és d’esperar que mantingui intactes certs instints depredadors. I vam convenir que calia tancar gallines i ànecs fins que es decidís a tocar el dos. Però –que fràgil que és la naturalesa humana!– el fet és que ens vam anar acostumant a la seva presència fins al punt que a cada casa li deixàvem les restes dels àpats i una mica d’aigua. Si li vam posar nom i tot…! Ens va robar el cor de tan bonica com era, de tan dòcil i confiada. He de dir que la bèstia semblava del tot inofensiva, i a més a més estava grassa com un tió, així que finalment ens vam relaxar i vam tornar a fer vida normal, i l’aviram va tornar a campar feliç.

Fins que un dia va passar. Primer va ser a casa de l’Enriqueta, que xisclava i maleïa amb el puny enmig del camí: l’he vista, la malànima! L’he vista! I un rastre de plomes entapissant el voral, i un esvalotament al galliner que feia por de veure. Després, li va tocar el rebre a en Met: en menys d’una setmana li va matar els cinc aneguets que criava cada any per fer els àpats de Nadal. I a la Mercè, uns dies més tard, li va matar el gall.

La inseguretat es va instal·lar a les cases i la convivència al veïnat se’n va ressentir; ens donàvem les culpes els uns als altres, i la Mercè li recriminava a en Joan, el carnisser, que hagués estat portant sobralles a la guilla cada vespre, que l’havia acostumat a la carn crua i a la sang, i en Joan li deia que no era culpa seva si la guilla s’anava a atipar amb el menjar que duia als gossos, i li deia mala pècora, i l’Enriqueta defensava la Mercè, i en Met deia que tots l’havíem estat alimentant com si fos un cadell desvalgut, que semblàvem rucs, i tot el dia proferia insults contra la resta de veïns, i ell i en Just una tarda van discutir tan fort per culpa de l’afer de la guilla que gairebé van arribar a les mans.

Tots vam tancar un altre cop l’aviram, a contracor. Patíem una bestiesa.

Un dissabte vaig trobar en Miquel, un dels caçadors de la comarca, al bar de la carretera. Em va dir: demà farem batuda per’llà casa teu, nena, els tiros potser et faran saltar del llit! I jo vaig rumiar un moment i li vaig preguntar: què feu si veieu una guilla, Miquel? I li vaig explicar que hi havia una guilla que ens rondava les cases i ens matava les gallines, i si la veieu, Miquel, no us ho penseu pas dues vegades, ens fareu un favor a tots, Miquel, ja veureu que és molt manyaga, no us costarà gens.

I en Miquel va esclatar a riure i em va donar dues manotades a l’esquena amb el palmell ben estès.

L’endemà, efectivament, es van sentir els trets ben de matí. Després de la batuda, al veïnat tots vam quedar expectants. I va passar un dia i en van passar dos i tres, i al final va passar una setmana sencera i vam constatar, en un estat d’ànim que oscil·lava entre la sorpresa i l’alleujament, que la guilla havia desaparegut de les nostres vides com si se l’hagués empassat la terra.

Era evident que li havien clavat un tret.

Llavors em va agafar molta por. De mi mateixa. Pensava: què has fet, ets un monstre! Pobre animal innocent, pensava, que a casa ni tan sols n’ha matat cap, de gallina! Recordava la seva cua frondosa giravoltant a l’aire com un estel blanc i vermell i em sentia terriblement miserable. Ara podia obrir l’aviram una altra vegada, però els remordiments se’m menjaven per dintre. Les veia picotejar a l’era i em preguntava per què havien de tenir més dret a viure elles que aquella pobra bèstia, i qui era jo per decidir qui viu i qui mor, qui fa nosa i qui no. Tenia malsons. Veia la guilla amb el cap esberlat podrint-se enmig de les bardisses, el seu pèl preciós assecant-se, els seus ullets del color de la mel entelant-se. No deixava de repetir-me que per força hi hauria hagut d’haver una solució menys dràstica.

Cinc setmanes després d’aquell diumenge fatídic, al veïnat ja ningú se’n recordava gaire, de l’afer de la guilla. Vaig baixar cap al tard, com de costum, a regar l’hort. El sol s’anava desfent darrere les muntanyes deixant el cel ensangonat; les gallines picotejaven a la vora del galliner, a punt de retirar-se. Jo vaig veure que una de les cintes de reg tenia una fuita i vaig anar a buscar taps per apedaçar-la, i quan era a dins del taller remenant els estris de reg vaig sentir un gran enrenou que venia de l’era: esvalotament i plomes i el gall xisclant com un boig. Vaig sortir corrents i cridant: què passa aquí fora?, i quan vaig arribar a l’era em vaig entrebancar amb un roc i vaig caure de bocaterrosa. Em vaig incorporar amb penes i treballs, maleint els meus ossos, just a temps per trobar-me amb aquells ullets del color de la mel que em miraven de fit a fit, nets i brillants. I hauria volgut veure una espurna de malícia lluint dins aquells ulls, una sola espurna de malícia que m’ajudés a definir quin era el sentiment que s’estava apoderant de mi, però no l’hi vaig veure en absolut: dins aquells ulls hi lluïa només una curiositat sincera, la mateixa de sempre, però ara barrejada també amb una por estranya i punyent. A la boca, una gallina que encara feia els últims espasmes, rebregada entre dents i saliva. I l’estel sobrenatural de la cua frondosa, blanc i vermell com una flamarada, dibuixant un semicercle abans de desaparèixer rere la cantonada.

Des d’allà a terra, adolorida i ridícula, no vaig aconseguir trobar cap adjectiu per descriure el meu estat d’ànim, però en canvi vaig tenir la certesa inqüestionable que una guilla era una guilla i que una gallina era una gallina i que, per molt que em pesés, no es podia alterar la naturalesa dels éssers vius, la seva raó de ser. I em vaig preguntar quina devia ser la meva, de naturalesa, que la trobava tan complicada i tan carregosa.

I em vaig sentir ingènua i mesquina i estúpida, plena de contradiccions, extremament humana.

Nou comentari

Comparteix