«Oh Déu Totpoderós; quina grandesa i quin ensenyament. ¿Com pot, l’home, ésser mesquí i regater amb sos germans, després de veure els exemples que donen les bèsties; aqueixes mateixes bèsties generalment tan bones i magnànimes i a les que explotem desapiadadament, com si la seva vida no fos… seva?»
Víctor Català (“L’euga”, dins de Mosaic(III), Impressions literàries sobre temes domèstics)
Permeteu que us expliqui una petita anècdota, res de l’altre món, una historieta insignificant que no sorprendrà la majoria de cors desperts però que potser obrirà, com una flor, aquells cors que pateixen algun tipus de sordesa, sigui més o menys innocent, més o menys buscada, com el del benvolgut vaquer que la protagonitza. Me la va explicar ell mateix, un senyor de mitjana edat, calvície incipient i maneres bondadoses, un dia que jo estava de visita a la granja de vaques de llet que regenta, una granja vella i atrotinada però polida i endreçada, menada amb dedicació.
Després de fer la feina que hi havia anat a fer, ja no recordo quina, l’home em va ensenyar un vedellet despert i orella-dret dins el seu iglú que, més enllà d’unes rascades resseques als turmells, no feia pas la impressió de patir mals de cap mena. Tenia deu dies de vida i estava arreveixinat com un pèsol. Al vaquer li tremolava la veu d’emoció mentre m’explicava que el vedell, com tants altres, havia nascut de nit, i ja se sap que els vedells es posen drets i caminen de seguida; i el cas és que aquell, per alguna estranya circumstància, havia sortit de l’estable i havia anat a parar al fons del marge, un marge llarg i costerut que, per sort, arribava fins a un camp prou flonjo com per esmorteir la patacada.
«No m’havia passat mai, qui sap si el va estirar la guilla, o algun gos fill-de-puta d’aquests que ronden pels camins!», feia l’home, que encara no se’n sabia avenir. I del que no se sabia avenir no era pas del fet que va trobar el vedell ben viu al fons del marge, incapaç de tornar a pujar; allò que el va deixar estabornit va ser descobrir que la vaca, presa per una mena de delit, per un excés de bravura, s’havia escapat també de l’estable i, per fer-ho, l’enorme bèstia va haver de multiplicar per tres la seva força de vaca, ja de per si admirable, i va aconseguir vinclar dos dels ferros de la tanca, tan ferms i gruixuts i virils, que ara lluïen arrugats i poca cosa com un grapat de ferralla vella deixada de la mà de Déu. La bèstia partera, quan la va descobrir el vaquer, caminava neguitosa al capdamunt de l’estimball i mugia desesperada, frisosa per llançar-se marge avall però sense trobar la manera de fer-ho, i els seus brams i els del vedell s’unien en un de sol, un repetitiu i incessant lament que hauria posat de punta els pèls de qualsevol ànima passant.
L’home va quedar tan corprès per l’escena que, després de baixar amb el tractor a recollir el nounat, no va ser capaç de dur-lo a l’iglú que li tenia preparat. «No vaig poder», em deia, «si haguessis vist com es cridaven, era ben bé que es volien, era ben bé que patien!» I així va ser com, aquell matí, el vedell i la vaca van córrer per on van voler, l’un mamant i l’altra pellucant herba. Fins que, arribada l’hora de dinar, el pagès, encara commogut però havent recuperat un estat d’esperit més assossegat i fent ús, com era habitual, del seu sentit del pragmatisme, va tancar la vaca a l’estable i va dur el vedell a l’iglú. I va sentir els crits d’un i altra encara una bona estona, aquella tarda, i el seu cor, abans sord però tot d’una atent com una gran orella interna, es va encongir de nou i no es va poder descloure fins que els crits no van cessar.
«Fixa’t que ara m’ha quedat una cosa aquí dintre», em deia l’home, bo i picant-se el pit amb la mà estesa, «que ahir va parir una altra vaca i, quan li treia el vedell, vaig pensar: si crida gaire, l’hi hauràs de deixar una estona.» Es veu que la vaca, però, no va cridar. Per sort per a ell, la resignació natural d’aquestes bèsties tan manses, n’estic segura, li haurà posat, fins a dia d’avui, les coses fàcils al vaquer, i li haurà permès seguir practicant els costums, sovint qüestionables, a què tan avesats estem, quan es tracta de criar animals.
Però només el despertar del seu pobre cor, tant temps bategant d’esma dins la caixa toràcica, ja em sembla un miracle digne d’explicar; un miracle que ens fa estar, a la humanitat en general, una mica en deute amb el món animal. I és que imagineu-vos l’home aquell matí, apressant el pas en sentir els brams de la vaca, arribant a l’escena, veient d’una banda el vedell esterniat al capdavall del marge i la mare angoixada projectant a l’aire uns crits vius i escruixidors; i de l’altra els ferros vinclats a l’estable, testimonis fidedignes de la força de voluntat d’una bèstia que sent néixer dins seu un amor nou arrapat al ventre, allà on cal omplir el buit de la matèria expulsada. Imagineu-vos-el, pobre home, sentint-se tot d’una el batec dins el pit i amarant-se-li, com en el moment en què m’ho explicava, els ulls de llàgrimes. El vaquer, ai l’as, tota una vida entre vaques i aquell dia havia fet qui sap quina estranya descoberta… Benvinguda sigui!
2
2
